Música als carrers de Vila-seca

Després de 14 anys de trajectòria, la Fira de Música al Carrer de Vila-seca veu com el temps li dóna la raó de ser. Proposada com una trobada entre músics emergents, sectors professionals i públic, la Fira escampa les seves modestes activitats —aquí un altre dels seus atractius, la manca de grans pretensions— a cinc escenaris distribuïts pel nucli urbà d’una ciutat petita. És doncs una experiència propera que ens parla d’un món que, en general, i també en la música, torna a les coses petites, sense grans aspiracions més enllà de la seva pròpia existència, i properes, del territori. Producte de...

Després de 14 anys de trajectòria, la Fira de Música al Carrer de Vila-seca veu com el temps li dóna la raó de ser. Proposada com una trobada entre músics emergents, sectors professionals i públic, la Fira escampa les seves modestes activitats —aquí un altre dels seus atractius, la manca de grans pretensions— a cinc escenaris distribuïts pel nucli urbà d’una ciutat petita. És doncs una experiència propera que ens parla d’un món que, en general, i també en la música, torna a les coses petites, sense grans aspiracions més enllà de la seva pròpia existència, i properes, del territori. Producte de proximitat i de temporada, que es diu en termes d’alimentació aliena a la indústria agroalimentària.

És per això que en l’apartat professional de la Fira es debatran temes que fan esment a aquesta renovació del mercat musical. Davant un món canviant on sembla que no tindran sentit els grans transatlàntics sinó més aviat les zòdiacs —tal com Manu Chao preveia fa molt de temps—, cal plantejar-se els models comunitaris per a la gestió de projectes, així com el paper, canviant, que juguen els mitjans de comunicació en la difusió de les noves propostes. Aquests són dos dels temes que centraran les ponències i conferències que tindran lloc al FIMPRO, espai professional i de debat de la Fira.

Però la Fira és, lògicament, música. Potser El Petit de Cal Eril és, amb la seva proposta d’aparença ingènua i artesana, autoproduïda i senzilla, una de les idees que més s’apropen a l’esperit del festival. El de Guissona hi presentarà el seu extraordinari, per modest i casolà, per enginyós i bonic, La figura del vuit, el seu darrer treball. Una altra proposta que encaixa amb el concepte del festival és la col·laboració entre Josele Santiago i Very Pomelo, dues propostes de rock ben diferenciades que troben un espai comú d’exposició: els respectius repertoris interpretats conjuntament. Un altre grup amb projecció és Extraperlo, una banda que enfonsa les arrels als vuitanta però que, cosa curiosa, no té caràcter nostàlgic i s’adorna amb lletres molt intel·ligents. Salvaje Montoya és un altre fruit de la desinhibició i del descarament, en barrejar sota l’expressiu títol de Boda rumana un reguitzell de cançons despentinades que busquen la diversió més expressa. Parlant de jugar, l’Orquestra Fireluche treballa amb esperit infantil i instruments de bressol un repertori naïf —que no cursi—, un altre pas per a la reconquesta de l’esperit més juganer de la música. Tejero, un grup amb molta malla llet i intenció —un altre reflex de l’època—, presentaran les seves furioses i desballestades cançons. Finalment, en l’apartat imprevisible, Puntí, a qui es va veure molt assenyat en el concert de Quimi Portet al Palau de la Música fa uns mesos, tornarà a provar-se a si mateix sobre un escenari.