Reinventar la ciutat incòmoda

La València del segle XXI té el perill de convertir-se en un exemple de ciutat hostil, incòmoda i desagradable per als 787.028 ciutadans que hi ha censats. La mort fa poc d’una jove ciclista en el nucli urbà víctima d’un atropellament és indicativa del descontrol metropolità i de la gestió municipal negligent l’apoteosi de la qual es manifesta en la tràgica destrucció de la seua façana marítima en el cas del Cabanyal.

L’Ajuntament impulsa un urbanisme caòtic que sembla anar contra la ciutat mateixa. Una nova generació d’arquitectes i urbanistes clama en el desert per un enfocament nou d...

La València del segle XXI té el perill de convertir-se en un exemple de ciutat hostil, incòmoda i desagradable per als 787.028 ciutadans que hi ha censats. La mort fa poc d’una jove ciclista en el nucli urbà víctima d’un atropellament és indicativa del descontrol metropolità i de la gestió municipal negligent l’apoteosi de la qual es manifesta en la tràgica destrucció de la seua façana marítima en el cas del Cabanyal.

L’Ajuntament impulsa un urbanisme caòtic que sembla anar contra la ciutat mateixa. Una nova generació d’arquitectes i urbanistes clama en el desert per un enfocament nou de l’espai públic, un ús de la ciutat que permeta la mobilitat, la gestió i la participació dels habitants en l’entorn immediat.

David Estal, de l’estudi d’arquitectura l’Ambaixada, un taller que estudia la ciutat i el disseny urbà situat en el barri del Carme i que integra un col·lectiu d’urbanistes, dissenyadors i economistes, fa un quant temps que impulsa idees que intenten ser solucions immediates per a tants desficacis. “Es tracta d’abordar la ciutat actual construïda, no la del futur, sinó la que tenim ara mateix. Una urbs on es descuida l’espai específic dels barris. Com els encreuaments de Russafa, plens d’un mobiliari urbà que és una acumulació de trastos que impedeixen la relació i la mobilitat. Llocs que, en compte d’integrar, expulsen”.

“Com es pot generar espais que s’apropie la gent?”, es pregunta el jove arquitecte.

“Es tracta d’impulsar els llocs d’ús públic, llocs de llibertat. No el que passa ara, que es lleven bancs de les voreres i se substitueixen per les taules privades de les cafeteries”. Estal, de 30 anys, pertany a una generació de professionals que ha recollit la torxa dels seus professors progressistes. Una generació d’arquitectes que van fer història en els anys 70, Carles Dolç, Just Ramírez, Joan Olmos, Tato Herrero, Miguel del Rey, Tito Llopis. La que va aconseguir el riu verd, la protecció del Saler, etc. “Aquell moment va ser energètic en el camp de l’urbanisme, un temps de transició que es repeteix ara perquè les reivindicacions d’aquells arquitectes continuen vigents ara mateix”, sosté David.

Comunicació en espais buits

Les propostes actuals d’aquests nous urbanistes van més enllà de la mera remodelació. Es pregunten si actualment és vàlid el famós Pla general (PGOU) i enfoquen el nou urbanisme de manera radical. “No cal fer coses noves, sinó usar bé el que hi ha construït”. Ací entren en joc els espais buits, com ara solars i places que estan infrautilitzats i abandonats completament, si bé, segons els nous arquitectes, podrien funcionar millor com a elements de comunicació cívica. “Són llocs com l’antiga Fe, el nou Ajuntament de l’Avinguda d’Aragó, l’Àgora… En els bulevards Sud i Nord han quedat descampats immensos a què van els immigrants per Pasqua a fer pícnics. Els qui passen amb autobús miren amb enveja aqueixa activitat humana. Per què no s’impulsa, s’hi fa atenció, es fa una autèntica via pública? Per a què serveixen, si no, aqueixos llocs que ara estan buits? Volem generar mecanismes que ens permeten reutilitzar llocs, optimitzar l’espai públic. Ara estem al final d’una decadència i allò que volem és un renaixement. Per això postulem que l’arquitecte no pot ser apolític, sinó que ha de ser una persona activa i compromesa. No limitar-se a esperar encàrrecs, sinó agafar el bou per les banyes i fer propostes”.

Violar un barri

Per a Estal “l’Ajuntament s’ha oblidat de la gent; de fet, no té ni ganes ni estratègia, només es parla de la ciutat amb vista als visitants”. La realitat és que ara el Consistori tampoc no té diners i els plans urbanístics pendents, com el famós Parc Central, “poden ser una amenaça més que no una promesa”. El professor d’Arquitectura Tato Herrero, expert en el Pla de protecció d’espais històrics, fa temps que va desemmascarar les verdaderes intencions sobre l’emblemàtic Cabanyal advertint que “es tracta de continuar la façana del carrer de Colom com un sòcol comercial que arribe fins a la mar. Aqueix pla pervers viola el barri marítim per entrar a la mar”.

Per a aquests professionals el problema central és que s’ignora la xarxa humana “amb paràmetres urbanístics que no tenen en compte la gent i el seu teixit actual”. Les seues propostes són noves i audaces i apunten a un urbanisme del segle xxi. “Quan parlem de ciutat hem de pensar, per exemple, en les plantes baixes, que són els ulls del carrer. No es fa una política de dinamització dels baixos comercials. Al contrari, el que es fa és “museïtzar” el centre històric, la qual cosa no té sentit”.

Estal i els seus col·legues defenen la importància de ser intermediaris entre el poder municipal i els agents socials, com ara la universitat, les associacions de veïns o els partits polítics, per a impulsar la creativitat, i en compte d’esperar els concursos, fer propostes com la utilització dels solars i els espais buits, que ells anomenen “mecanismes per a reutilitzar llocs i optimitzar l’espai”.

Cal impulsar una percepció nova de la ciutat. Com diu l’arquitecte Joan Olmos respecte d’assignatures pendents, com les places de l’Ajuntament i de la Reina: “no es tracta tant de fer-ne zona de transeünts com d’humanitzar”.

Això és, convertir València en la ciutat confortable que hauria de ser, per les característiques, la localització i el clima que té. Deixar arrere l’abandó i la destrucció dels barris antics, la dictadura del trànsit rodat, la contaminació acústica i lumínica tan insuportables i tants altres malsons que fan de la nostra ciutat una de les més incòmodes i anticíviques de l’arc Mediterrani. Els nous arquitectes tenen la paraula.