Per què ells i no nosaltres?

 Hi ha qui diu que un país és tan ampli com ho són les mirades que provoca o permet. Si és així, Catalunya és afortunada de disposar d’escriptors com Javier Cercas, que s’esforça a mirar amb atenció –i a convertir en literatura viva i punyent- les realitats negligides que el conformen. Ho va fer en la celebrada Soldados de Salamina, on reflectia les distorsions que afecten el record de la guerra civil, i ara hi torna, en Las leyes de la frontera, evocant un fenomen llavors molt subratllat i ara molt postergat dels anys de la Transició: la subcultura de la marginalitat i la de...

 Hi ha qui diu que un país és tan ampli com ho són les mirades que provoca o permet. Si és així, Catalunya és afortunada de disposar d’escriptors com Javier Cercas, que s’esforça a mirar amb atenció –i a convertir en literatura viva i punyent- les realitats negligides que el conformen. Ho va fer en la celebrada Soldados de Salamina, on reflectia les distorsions que afecten el record de la guerra civil, i ara hi torna, en Las leyes de la frontera, evocant un fenomen llavors molt subratllat i ara molt postergat dels anys de la Transició: la subcultura de la marginalitat i la delinqüència juvenil.

El diàleg que estableix Javier Cercas amb la seua societat pot ser subtil, i de vegades soterrani, com en La velocidad de la luz, però també és tenaç. Sol treballar com un investigador o un periodista –no és estrany, llavors, que els personatges que exerceixen aquests oficis brillen especialment en els seus llibres-, perquè intenta entendre-la a partir de detalls minúsculs, però reveladors (aquest magnífic exercici d’història recent que és Anatomía de un instante arranca de la contemplació minuciosa del vídeo de l’assalt al Congrés per les forces de Tejero, convertint-lo en una mina d’indicis que les altres informacions disponibles s’encarregaran de matisar i completar), o de fets descartats com a irellevants, tot i que potser diuen més sobre la condició humana i sobre les circumstàncies que l’afecten que els grans esdeveniments que tothom coneix. Així, la convivència fortuita de desertors republicans i feixistes fugitius als boscos de Girona, els afusellaments de darrera hora, el milicià que es resistí a assassinar a sang freda un enemic, la terrible retirada de l’exèrcit vençut o l’experiència oculta dels exiliats a França formen part de la vida viscuda en aquest país tant com les biografies de les personalitats més conegudes d’un bàndol i de l’altre (posem Josep Tarradellas i Carles Sentís). Les anècdotes, per menudes que siguen, tenen valor propi, i il·luminen cruament els seus contorns. D’igual manera, la vida dels quinquis en els barris marginals de Girona, els seus instants de glòria i el seu amarg final diuen molt d’aquells anys d’incertesa que preludiaren els nostres.

És comprensible que la Transició siga un període que preocupe Javier Cercas, en primer lloc perquè continua influint-nos, però també perquè aquells van ser els anys de la seua joventut. En Anatomía de un instante va estudiar-la amb les armes de l’historiador (i el periodista). Ara explora un dels seus racons més foscos amb les del narrador. Segons l’autor, la novel·la va sorgir d’una visita a una exposició sobre els quinquis dels anys 70. Molts d’ells eren de Girona, alguns havien viscut a prop d’on vivia l’autor, darrere la frontera intangible però (quasi) hermètica que separava llavors els suburbis marginals dels barris de la classe mitjana. La majoria han mort. Les bales, l’heroïna i la sida van segar ràpidament aquella perillosa forma de viure. La immigració galopant de la postguerra, els guetos que envoltaven de misèria les ciutats i les celèriques transformacions socials del moment poden explicar l’eclosió de la delinqüència juvenil als anys 70. La rebel·lia antiautoritària (per l’esquerra) i la voluntat de fomentar la inseguretat ciutadana (per la dreta) convertiren aquells violents desheretats en una arma política i en matèria vendible de la premsa barata. Els quinquis van ser un mite ambigu en els films de José Antonio de la Loma (i de Saura) i en les cançons dels Chichos. Després, van sucumbir, i ningú en tornà a parlar mai més. Mirant aquelles fotos de morts ja antics, Cercas es va preguntar “per què ells i no jo?” És una pregunta que també ens implica. Més encara perquè la frontera continua existint, ara amb altres rostres.

És una novel·la d’arquitectura impecable,  que cal continuar llegint fins que s’acaba

Las leyes de la frontera és una novel·la d’arquitectura impecable, d’aquelles que, una volta encetades, cal continuar llegint fins que s’acaben, i que llavors deixen en el record un soll de vides devastades i d’equívocs amargs que costa d’oblidar. Cercas sap jugar bé el joc dels malentesos, les traïcions de la memòria i les eleccions irreparables que formen la contextura feroç, i tan sovint mesquina, de la vida, i per això dota les seues criatures d’una fonda veracitat. També és veraç l’escenari que recorren. Els col·legis en què la violència entre companys era la llei, les barriades sòrdides, els locals plens de màquines de boles, les cançons de Las Grecas i la sèrie –tan exitosa- de La frontera azul (vora ma casa, a València, hi havia un bar que es deia Liang Shan Po, com el riu de la sèrie, freqüentat per joves desvagats, camells de gamma baixa i borratxos finals), tot això va existir. L’any 78 va ser exactament així, o, millor dit, també va ser això, encara que, això, ho haguérem esborrat de la memòria. I és per això que sentim que aquesta novel·la recupera un tros massa oblidat, per inquietant, de la nostra pròpia vida col·lectiva.