Messis contra Deferrs

Esport i bibliografia de l’esport a Catalunya és sinònim de Barça. Exageració? N’hi ha prou amb fer un cop d’ull a qualsevol llibreria o als grans webs. Dins de les excepcions a la inflació blaugrana-futbolística (de les secci-ons del Palau no es tenen tampoc gaires notícies), hi ha dos o tres volums d’un dels esports per excel·lència, l’atletisme. Un, el de Kilian Jornet, es mou dins els límits, com delata el títol: Córrer o morir. Els altres dos, del periodista Arcadi Alibés, són més lúdics i proselitistes: Córrer per ser feliç i Les petjades dels herois. És dins d...

Esport i bibliografia de l’esport a Catalunya és sinònim de Barça. Exageració? N’hi ha prou amb fer un cop d’ull a qualsevol llibreria o als grans webs. Dins de les excepcions a la inflació blaugrana-futbolística (de les secci-ons del Palau no es tenen tampoc gaires notícies), hi ha dos o tres volums d’un dels esports per excel·lència, l’atletisme. Un, el de Kilian Jornet, es mou dins els límits, com delata el títol: Córrer o morir. Els altres dos, del periodista Arcadi Alibés, són més lúdics i proselitistes: Córrer per ser feliç i Les petjades dels herois. És dins d’aquest aclaparador espai mediàtic i d’edició que Carles Santacana i Xavier Pujadas, acreditats autors de llibres sobre l’esport català, han plasmat en un volum de tapa dura, 423 pàgines i acurada selecció fotogràfica, el repte del títol: Història de l’atletisme a Catalunya.

Recórrer a Messi pot fer entendre millor, des de la perspectiva del 2012, els inicis de l’atletisme a Catalunya. Va ser a partir dels clubs de futbol, de gimnàstica i també dels centres d’excursionisme i els clubs de natació que van començar les primeres competicions atlètiques a Catalunya. Fins i tot, els pioners de l’atletisme català, a l’entorn del 1900, pertanyien als recent fundats FC Barcelona, RCD Espanyol i successivament altres clubs.

Alguns estrangers van exercir una influència decisiva a l’inici de l’atletisme català, començant per dues figures cabdals al club blaugrana com Joan Gamper i Udo Steinberg. Les primeres marques reconegudes, per exemple, als 100 i als 800 metres llisos van produir-se amb motiu de la inauguració del camp del Barça a l’Hotel Casanovas. Competien futbolistes, que destacaven més a les curses, i gimnastes, que dominaven més les proves de salt.

És impagable la fotografia d’un dels primers saltadors de perxa, al camp del carrer Indústria, amb un matalàs, de ratlles, per dormir, per esmorteir la caiguda. També els nedadors es van dedicar a l’atletisme, sobretot a l’hivern i perquè no disposaven de piscines cobertes. Anys després es va produir la paradoxa que els campionats de Catalunya d’atletisme en pista coberta es van haver de celebrar a Saragossa, el 1984 i 1985 i del 1992 al 1994, per la manca d’una instal·lació al Principat.

Santacana i Pujadas, professors d’Història, aconsegueixen una narració molt ben contextualitzada amb els moviments socials —el debat sobre el professionalisme i la discriminació que van patir les dones al món de l’esport, per exemple—, polítics —la decisiva influència de les dictadures, la República i la democràcia—, o econòmics: la construcció de l’estadi de La Fuixarda (1921) i de Montjuïc (1927) i el decisiu impuls dels Jocs Olímpics de Barcelona, els centres de tecnificació i les infraestructures. La Federació Atlètica Catalana es va constituir, al local de la Reial Societat Colombòfila, el 2 de setembre del 1915, cinc anys abans que la Federació Espanyola.

El declivi de La Fuixarda i l’estat d’abandó de l’estadi de Montjuïc, els primers èxits internacionals des de Tomàs Barris fins a Jordi Llopart i Carme Valero, l’etapa de canvi i transformació als anys setanta, i per fi, els canvis polítics i la nova gestió democràtica de l’esport que van influir de manera determinant a la pràctica de l’atletisme, com ara el creixement infraestructural i d’instal·lacions, i la planificació per a l’organització dels Jocs Olímpics de 1992, arrodoneixen un acurat recorregut històric.

El llibre posa en relleu els èxits organitzatius, la importància de la creació del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat i l’evolució de la pràctica atlètica fins a arribar a convertir-se en un instrument natural i fàcil d’integració i cohesió social dels emigrants. No és gens estrany que alguns campions catalans es diguin El Nasri (5.000), Lamdassem El Mouhcine (10.000), Igor Bychkov (perxa) Dayana Etchenique (llargada) o Jackson Quiñonez (110 metres tanques).

El mateix Quiñonez, amb Maria Vasco, García Bragado, Reyes Estévez o Natàlia Rodríguez marquen l’excel·lència i perllonguen la nissaga dels millors atletes catalans dels últims 40 anys, com José Manuel Abascal, García Chico, Valentí Massana, Daniel Plaza, Javier Moracho, Carles Sala, Josep Marín, Jordi Llopart, Antoni Corgos, Encarna Granados, Jose Ríos, Alberto Ruiz, Gaietà Cornet i tants d’altres. Santacana i Pujades enfoquen el llibre des d’un punt de vista força pedagògic. Dediquen tres pàgines a exposar deu conclusions sota el títol L’atletisme com a mirall d’un país, abans de donar pas a un annex estadístic amb els rècords, atletes, federacions i medallistes catalans que, esperem, ben aviat, als Jocs de Londres, necessiti un afegitó.