Raynald Colom: “Aquí no vius ni del jazz ni de la música”

El panorama del jazz a Catalunya porta un parell de dècades girant sobre si mateixa sense enlairar-se. Cada vegada hi ha més músics, tècnicament més ben preparats i les idees no falten però els projectes solen tenir curta vida, els discos passen sense deixar la mínima petjada i les actuacions escassegen. Pràcticament no hi ha excepcions. L’última i la més important és el trompetista Raynald Colom. L’home de qui tots parlen s’ha criat i evolucionat com a jazzista a Catalunya però actualment grava per un segell discogràfic francès i la majoria de les seves actuacions es fan a l’estranger.
...

El panorama del jazz a Catalunya porta un parell de dècades girant sobre si mateixa sense enlairar-se. Cada vegada hi ha més músics, tècnicament més ben preparats i les idees no falten però els projectes solen tenir curta vida, els discos passen sense deixar la mínima petjada i les actuacions escassegen. Pràcticament no hi ha excepcions. L’última i la més important és el trompetista Raynald Colom. L’home de qui tots parlen s’ha criat i evolucionat com a jazzista a Catalunya però actualment grava per un segell discogràfic francès i la majoria de les seves actuacions es fan a l’estranger.

Aquests dies Colom (nascut el 1978 a Vicennes, França, en una família catalana que el 1988 es va instal·lar a Barcelona) acaba d’editar el seu nou disc, Rise, en el segell Jazz Village de la discogràfica Harmonia Mundi. Un cedé gravat a cavall entre Nova York i la Garriga en el qual Colom no solament persisteix en les seves essències flamenques sinó que afegeix nous condiments: una orquestra de corda i un recitador.

PREGUNTA. Què succeeix a Catalunya perquè els músics de jazz hagin de marxar a fora?

RESPOSTA. Aquí no hi ha indústria, falta una indústria de debò. Ara, des que he fitxat per Jazz Village, ho noto molt més. Vas a tocar a França o a Alemanya o a on sigui i hi ha una indústria. La cultura no és un hobby ni un extra, forma part del país, del que necessita el país per créixer. Fins que no entenguem això, no sortirem d’aquesta crisi i la solució comença pel nivell educatiu.

P. El seu primer disc és del 2004. Algun canvi des de llavors?

R. La caiguda es veu a simple vista. Hi ha molta menys activitat. Perviuen els festivals però són sempre per als grans noms, que ja està bé perquè es tracta d’esdeveniments massius, però el que fa créixer a un músic és poder anar tocant cada dia. Aquí hi havia molts cicles que han anat minvant a poc a poc. Hi ha gent que intenta fer coses, però ningú no els sustenta. Quan surts t’adones que a fora hi ha molt més respecte per la música. Tornem al d’abans: es necessita un entramat industrial. Sense indústria no es pot viure com a músic. I no només econòmicament, tampoc artísticament parlant.

P. O sigui, perviu el tòpic: aquí, del jazz, no se’n pot viure.

R. Ni del jazz ni de la música. Aquí s’ha confós l’art amb el subvencionat i la gent ha anat vivint de les subvencions. El sistema ha de canviar. No sé com però alguna cosa que funciona en gairebé tots els països, i aquí no, és el mecenatge. La cultura segueix sent un extra i no el nucli central de la societat. A més, quan la cultura solament es basa en la llengua és difícil créixer i exportar. No ho critico, simplement no ho entenc.

P. Els músics de jazz no poden sobreviure però, gràcies a la proliferació d’escoles, cada vegada hi ha més joves tècnicament més ben preparats...

R. Està mal enfocat. París no té tres escoles superiors de música. S’ha perdut el concepte de mestre, de mentor. Jo he tingut dos mentors: Horacio Fumero i Jesse Davis. I, en sortir d’un bolo, he tornat a l’hotel plorant perquè m’han dit les veritats. És la forma de trobar el teu camí. En canvi, a les escoles aquest paper ja no existeix, surten després de quatre anys pensant que són els amos i que ho saben tot d’aquesta música. Ja van de líders! La cadena s’ha trencat. Has d’assimilar les coses amb temps i trobar la teva veu. A qui li interessa tocar com Miles o com Coltrane? Aprèn tot això però després fes una cosa teva. Tampoc escolten discos, tenen gigues i gigues de música però no escolten discos, només cançons. Recordo comprar un disc i escoltar-lo de dalt a baix centenars de cops. Ara no escolten discos però volen fer-ne. Tothom té molta informació i pocs coneixements.

P. Ha eludit la paraula jazz en diverses ocasions, per què?

R. El jazz abasta de tot i qualsevol cosa. El jazz ha estat la música que més ha influït en els últims temps però ara qualsevol cosa és jazz i es perden les arrels. És una música afroamericana i si perdem el respecte a les arrels, si no sabem d’on ve, no podrem anar més enllà.

P. Llavors, com defineix la seva música?

R. Jo, i més en aquest disc, l’anomenaria música social, del meu temps. Si el jazz és una música que es fa en el moment, ha de reflectir el que passa ara. Crec que a gent com Duke Ellington o Charlie Parker els molestaria que ara es toqués com tocaven ells perquè el que passa ara no té res a veure amb el que passava els anys 40. Tocar així seria com enganyar-te a tu mateix i en música has de ser el més honrat possible. A mi m’afecta el que passa cada dia, no puc viure en una bombolla, i això es reflecteix en la música, no puc no reflectir-ho.

P. La música ha de servir per transmetre idees socials?

R. Sí. Com a mínim tenim l’obligació de donar un punt de vista i més si som persones que arribem al públic. Som un reflex de la societat.