De la primera modernitat a l’última
El Col·legi d’Arquitectes publica un DVD en què es revisa l’arquitectura moderna i contemporània valenciana. Un patrimoni arquitectònic encara desconegut i en perill
L’arquitectura de formigó del Pont Nou o Viaducte de Sant Jordi d’Alcoi, dibuixada per les línies art déco, és l’encarregada d’assenyalar l’inici d’aquest trajecte interactiu per la història de l’arquitectura moderna i contemporània valenciana. Construïda en la segona meitat de la dècada dels anys vint, aquesta obra inaugura, a parer dels autors d’aquest DVD, “el cicle de l’arquitectura valenciana vinculada als corrents avantguardistes europeus del període d’entreguerres”.
Un equip universitari d’investigació, format per la catedràtica Carmen Jordá i els professors Jaime Prior ...
L’arquitectura de formigó del Pont Nou o Viaducte de Sant Jordi d’Alcoi, dibuixada per les línies art déco, és l’encarregada d’assenyalar l’inici d’aquest trajecte interactiu per la història de l’arquitectura moderna i contemporània valenciana. Construïda en la segona meitat de la dècada dels anys vint, aquesta obra inaugura, a parer dels autors d’aquest DVD, “el cicle de l’arquitectura valenciana vinculada als corrents avantguardistes europeus del període d’entreguerres”.
Un equip universitari d’investigació, format per la catedràtica Carmen Jordá i els professors Jaime Prior i Andrés Martínez, amb el suport del Col·legi d’Arquitectes i la Generalitat Valenciana, s’ha encarregat de seleccionar, posar en ordre i traure a la llum aquesta part, encara bastant desconeguda i molt sovint maltractada, del patrimoni valencià del segle xx. Per primera vegada s’ha reunit en un treball de divulgació l’arquitectura autòctona adscrita al moviment modern i contemporani. Una gran columna vertebral formada per més de cent obres en un període que abraça del 1925 a l’any 2005. “Posar la data límit de l’any 2005 —assenyala Carmen Jordá— no ha estat per capritx, sinó per la dificultat d’avaluar amb prou objectivitat les obres més recents o últimes de les quals encara no tenim prou aval crític i bibliogràfic”. D’altra banda, assenyala Jordá, “hem deixat fora voluntàriament les arquitectures del primer quart del segle xx, més conegudes i, afortunadament, ja assumides com a senyals d’identitat per la societat valenciana”.
Investigadora i divulgadora infatigable de l’arquitectura moderna, Carmen Jordá distingeix aquesta obra com “un treball de pedagogia que pot servir per a conscienciar la gent del valor d’aquest patrimoni que, desgraciadament, ha patit la desídia i, si més no, la destrucció”. “Es tracta —continua— de començar a valorar aquesta arquitectura com a part del nostre patrimoni i de la nostra cultura”. La selecció de les obres abraça tot el territori, des dels edificis racionalistes de la ciutat de València tot passant per algunes construccions modèliques o emblemàtiques de l’anomenada “arquitectura del sol” lligades al paisatge de la costa, com ara la Colonia Ducal (1961-1966) de Gandia o la Muralla Roja (1968-1975) de Ricardo Bofill a Calp; les construccions hereves de les poètiques constructives d’un Le Corbusier o un Mies van der Rohe, fins a edificis contemporanis, com el Col·legi Mare de Déu de la Vallivana, d’Enric Miralles i Carme Pinós, el Museu de Belles Arts de Castelló, de Luis Moreno G. Mansilla, Emilio Tuñón Álvarez i Jaime Prior i Llombart, o l’edifici Veles e Vents de David Chipperfield Architects i Fermín Vázquez (B720 Arquitectos). Una selecció que ha estat duta a terme “atenent criteris de qualitat arquitectònica, perquè ha estat avalada documentalment o perquè ha contribuït a dotar de singularitat l’entorn urbà”, segons els autors del projecte. Així, entre altres, construccions com el Palau de Congressos, de Norman Foster, o la Ciutat de les Arts i les Ciències, de Santiago Calatrava, han quedat fora de l’estudi.
Edificis públics o privats se succeeixen al llarg de més de setanta anys i formen un gran perfil arquitectònic en què els accents de la primera modernitat es projecten en la simplicitat i en la nuesa d’una obra com l’edifici Zabala (1935-1936), de Luis Albert Ballesteros, situat al carrer de Conca de València o l’estació d’autobusos d’Alacant (1943-1947) que, malgrat haver-se construït en plena onada historicista de la postguerra, sobreïx pel seu llenguatge funcional. No hi falten les referències industrials, com la factoria arrossera de Sueca (1954), de Mauro Lleó i Francisco Ruvira (1954), o educatives, entre altres exemples, l’antiga Universitat Laboral de Xest (1967-1969), obra de Fernando Moreno Barberá, sàviament modelada en formigó armat.
Entre les obres seleccionades hi ha també una presència destacada de la renovació arquitectònica que es va produir a partir dels anys cinquanta en l’arquitectura religiosa. Exemples com la Parròquia del Mar de Xàbia (1967-1968), construïda per Fernando Martínez García-Ordóñez (GO-DB), el Col·legi Major Diocesà Mater Dei de Castelló (1961-1966) o l’església del Poblat de Colonització el Reialenc de Crevillent (1956-1961). Igualment destaquen peces singulars lligades al nostre paisatge sentimental, com l’antiga estació de servei el Rebollet (1962), a l’entrada de la localitat d’Oliva, amb formes de reminiscències orgàniques, o el passeig de l’esplanada d’Alacant (1954-1960), amb un paviment ben característic i estilitzat i la gran closca o petxina ovalada com a templet.
En la selecció, no hi podien faltar tampoc obres que han esdevingut peces emblemàtiques de l’arquitectura moderna valenciana, com la Finca Roja o contemporània, l’edifici de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, de Miguel Colomina Barberà, o el grup d’habitatges fet per l’arquitecte Santiago Artal a la ciutat de València a les darreries de la dècada dels cinquanta. O intervencions més recents, com la duta a terme pels equips d’arquitectes Manuel Solà de Morales i Vicente Manuel Vidal al barri de la Sang d’Alcoi en la dècada dels huitanta. L’estudi, que veurà en un futur una edició en llibre, es tanca amb el projecte de la Parada del Tram d’Alacant (2005-2006), obra de l’equip Bañon-Silanés-Valderrama.
Els autors del projecte assenyalen que aquesta selecció d’Arquitectura Moderna y Contemporánea de la Comunidad Valenciana no ha de considerar-se “ni única ni exclusiva, ni la llista que inclou un conjunt tancat o estanc”. Una selecció que segurament, a parer dels promotors, requerirà actualitzacions futures o revisions crítiques periòdiques, però que, sobretot, ha de servir com a llegat cultural, com a part del nostre patrimoni, per a les generacions futures.