L’erosió

En Confessió, Tolstoi, un Tolstoi vell, al cim de la fama, ric, lúcid i foll alhora, explica apassionat la seua conversió. Segons escriu, la recuperació de la creença en Déu el salva d’un desencant per la vida que l’havia fet pensar reiteradament en el suïcidi. Tolstoi no torna a Déu mitjançant la raó ni l’estudi, ans al contrari: obstinades indagacions i reflexions el porten a estar “plenament convençut de la impossibilitat de demostrar l’existència de Déu”. Tanmateix, diu: “M’hauria matat fa molt si no haguera tingut la vaga esperança de trobar-lo. Solament visc plenament quan el se...

En Confessió, Tolstoi, un Tolstoi vell, al cim de la fama, ric, lúcid i foll alhora, explica apassionat la seua conversió. Segons escriu, la recuperació de la creença en Déu el salva d’un desencant per la vida que l’havia fet pensar reiteradament en el suïcidi. Tolstoi no torna a Déu mitjançant la raó ni l’estudi, ans al contrari: obstinades indagacions i reflexions el porten a estar “plenament convençut de la impossibilitat de demostrar l’existència de Déu”. Tanmateix, diu: “M’hauria matat fa molt si no haguera tingut la vaga esperança de trobar-lo. Solament visc plenament quan el sent i el busque. Aleshores, què continue buscant encara? Conéixer Déu i viure són la mateixa cosa: Ell és la vida”. I arriba així al clímax de la seua recerca: “Amb més força que mai, una llum brillà dins i fora de mi, i aquella llum no m’ha abandonat des d’aleshores”. El problema, Tolstoi el troba en les religions, havent “observat la negació menyspreable que un catòlic mostra envers un ortodox i un protestant, un ortodox envers un catòlic i un protestant, i un protestant envers els altres dos”. “Jo buscava la fe, la força de la vida, mentre que ells buscaven el millor mitjà per a complir certes obligacions humanes davant dels homes”. Tolstoi descriu el mal geni que gasten les religions, mentre prediquen l’amor, amb qui no fa servir els mateixos símbols externs ni les mateixes paraules que cadascuna d’aquestes professa. Foguera, presó, rebuig… Violència. El contrari d’allò que, per a ell, representa Déu. La decepció de Tolstoi davant dels “millors representants” de cada religió, amb qui s’entrevista o a qui llig, em fa pensar en molta gent no religiosa que un dia tingué una fe, uns ideals, i que acabà fent el contrari d’allò que creia. Qui no coneix un polític que haja fet carrera i no haja experimentat aquesta transformació? L’erosió comença des que l’individu que vol millorar el món entra en un partit. Per a tindre protagonisme dins del partit, cal comprometre’s amb un dels corrents interns, competir, a fi d’arribar a ocupar un càrrec que permeta prendre decisions. Assolit el càrrec en el partit, cal actuar de cara a la societat, actuació totalment condicionada, en una democràcia, pels resultats electorals: si vols canviar la societat des de dins, primer de tot cal aconseguir el nombre més gran de vots. I com s’aconsegueixen, els vots? Un colp d’ull a les campanyes electorals i als resultats revela que guanya qui fa el pallasso, qui menteix, qui practica el populisme. Si el nostre individu aspira a un càrrec que li permeta incidir en la societat ha de fer, segurament, el contrari d’allò que el va moure envers la política. Després hi ha les temptacions de la vanitat i la corrupció, tan a mà des d’un càrrec públic. I què conserva l’individu, per fi encimbellat, d’aquella ànsia per millorar el món? Poc, o gens. L’individu transformador ha sigut transformat. Només algú tan foll —i tan lúcid— com Tolstoi pot, des del cim de l’èxit, mantindre uns ideals nobles.