Tempestuosos, excèntrics

El registre de les topografies urbanes va començar a interessar historiadors i comissaris al final dels seixanta, amb l’art conceptual, tot i que molts fotògrafs europeus ja havien documentat les transformacions socials i el procés de desaparició de les ciutats per la modernització: noms com Charles Marville, Eugène Atget, August Sander. Aquest darrer amb els rostros del tiempo de Weimar que acabarien, unes dècades després, transmutats en sèries de fotografies de cases i edificis industrials de Bernd i Hilla Becher, matrimoni alemany tan influent en l’art de final del XX per a qui ano...

El registre de les topografies urbanes va començar a interessar historiadors i comissaris al final dels seixanta, amb l’art conceptual, tot i que molts fotògrafs europeus ja havien documentat les transformacions socials i el procés de desaparició de les ciutats per la modernització: noms com Charles Marville, Eugène Atget, August Sander. Aquest darrer amb els rostros del tiempo de Weimar que acabarien, unes dècades després, transmutats en sèries de fotografies de cases i edificis industrials de Bernd i Hilla Becher, matrimoni alemany tan influent en l’art de final del XX per a qui anonimat, col·lectivitat i funcionalisme eren valors essencials. Als EUA, Ed Ruscha i Dan Graham no buscaven la perfecció tècnica sinó un tipus d’arxiu d’alineament serial on la foto defineix la forma de distribució de l’objecte artístic. En un penúltim estadi, van arribar els epígons de la Nova Objectivitat alemanya: obres de Thomas Struth i Thomas Ruff van inundar els salons privats d’un col·leccionisme arrogant que creia descobrir en l’efecte real i melancòlic dels nous formats.

 Dins de les estratègies del fotoconceptualisme i el minimalisme, l’obra de l’alemany Peter Piller (1962) introdueix un altre model de pràctica fotogràfica i un altre pictorialisme on es reconeix l’operativitat del ready-made. Amb la prèvia identificació d’un codi, les seves fotografies trobades prenen més opcions performatives quan s’integren en una estructura de base institucional: la galeria, el museu. Piller treballa amb postals insignificants extretes de llibres antics i arxius abandonats en un mercat ambulant; és la seva manera d’insistir en el suplement d’informació que té qualsevol imatge, fins i tot la més banal, i de posar en evidència l’obsolescència de l’obra visual: l’obra exposada és efímera.

El seu últim treball per a la galeria ProjecteSD consta de 30 imatges en blanc i negre distribuïdes en blocs de sis, que representen territoris desolats (fotografiats després de batudes bèl·liques durant la Primera Guerra Mundial) amb imatges de mars i oceans remoguts (que van servir per a la predicció meteorològica). Piller posa en joc la idea del paisatge, motiu i pics fonamental del romanticisme, en una estratègia antimoderna de rebuig del marc tradicional, encara que potser produirà en el visitant el mateix impacte que solem aplicar a aquest tipus d’imatges: melancolia i bellesa excèntrica.

Una altra clau d’aquest artista és el dibuix del paisatge, resultat de les seves passejades a peu pels límits urbans, en aquest cas la línia fronterera de Barcelona, que ha donat com a fruit 15 registres a llapis i tinta d’indrets anodins que no busquen la destresa artística, però sí convertir la complexitat de l’espai públic i la interacció individual en tema de reflexió conceptual. L’exposició es complementa amb una selecció de llibres fotogràfics extreta de les biblioteques particulars de Piller i d’un altre artista habitual de la galeria, Jochen Lempert. En conjunt, una exposició solvent, que anticipa les noves devocions de la galeria.

A la sala del Col·legi d’Aparelladors de Mataró, els olis i els petits dibuixos del pintor vilassarenc Pere-Màrtir Brasó (1949) es presenten amb la força motivadora del buit allunyada, potser definitivament, de la dispersió de les primeres pintures més expressionistes, que miraven de cara la barbàrie de la guerra, el drama natural del bosc cremat o la falsa espiritualitat dels déus de l’esport i l’espectacle. El que dóna sentit a aquest nou treball és el petit interstici del full en blanc, on el traç i la poesia es combinen o s’enfronten sobre un paisatge que assenyala la pèrdua real del món objectiu mentre reafirma l’espai còsmic on l’artista troba l’expressió ideal en la mirada extraviada, dispersa i absent, en aquest espai en blanc que no presta a l’artista cap suport, res amb què es pugui identificar, tret que ell mateix ja estigui dispers. El desig.