Jorge Albuerne buida tot el seu carregador a l’Antic Teatre

L'asturià Jorge Albuerne (AKA Zirkus Frak) fa gairebé 10 anys que no estrena una peça pròpia en solitari. Des de Nomarramón, el 2012, a partir de la relació entre ell i el seu avi, que li va valer el premi Zirkòlika aquell any, ha estat col·laborant en la docència i en la creació (el vam veure, per exemple, al seu circ rural de Ye Orbayu a l'Ateneu Popular 9 Barris, el 2016, amb José Luis Redondo), viatjant per Sud-amèrica, i... guardant bales a la recambra. Ara aquests projectils en forma de reflexions el porten a estrenar Indomable a l'Antic Teatre (en cartell de d...

L'asturià Jorge Albuerne (AKA Zirkus Frak) fa gairebé 10 anys que no estrena una peça pròpia en solitari. Des de Nomarramón, el 2012, a partir de la relació entre ell i el seu avi, que li va valer el premi Zirkòlika aquell any, ha estat col·laborant en la docència i en la creació (el vam veure, per exemple, al seu circ rural de Ye Orbayu a l'Ateneu Popular 9 Barris, el 2016, amb José Luis Redondo), viatjant per Sud-amèrica, i... guardant bales a la recambra. Ara aquests projectils en forma de reflexions el porten a estrenar Indomable a l'Antic Teatre (en cartell de dijous a diumenge).

"Em fa de palanca per no caure en el desassossec que ho recorre tot per aquesta passivitat que hem anat generant", explica l'actor i circense. "Recorro els meus fantasmes en l'escena, que és el lloc on mirar la realitat des d'un angle lluny de la quotidianitat (allà on, en canvi, tot ha de ser més pràctic) per generar metàfores políticament incorrectes, per soscavar la normalitat".

Treballa en escena sobre imatges de dictadors: "Estan presents. Aquí i a l'Argentina, a Mèxic, a Xile... Però no faig crítica pamfletària, no senzillament és un crit (¡Muerte a Franco!). Això és més abstracte, metafòric, evocador". Ens avança que hi ha el rei emèrit, hi ha polítics, hi ha governants, hi ha Pedro Sánchez, hi ha corporacions ("aquests governs a l'ombra")... que ell concep com a "còmplices necessaris de la claudicació, de mirar a un altre lloc, i no només el patim els humans, també el planeta, tots els altres éssers vius". Òbviament, se'ns apareix l'auge de la ultradreta, però cal anar molt més enllà.

La idea ve de la proposta d'una amiga arran de la pel·lícula La leyenda del indomable, amb Paul Newman: "Aquest personatge outsider i murri [el presidiari Luke Jackson] m'agrada i va ser el meu disparador", diu. Ell mateix ha plamsat per escrit aquestes reflexions, aquest desassossec, aquest mal rotllo contra el qual cal aixecar-se: Hem perdut la possibilitat d’enfurismar per un sofà, per un sopar calent, per uns minuts de companyia. Hem claudicat davant del gegant de la mobilitat insostenible, del treball precari. Hem permès el plor, l’angoixa (...) I tot i així ens creiem en possessió de la veritat absoluta i triomfal, una veritat sense oponent, unidireccional, anodina, asèptica, condicional (...) Donaria tant per una mica d’amor i de carn!!! Que qualsevol silenci em sembla(ria) el paradís.

Albuerne considera que "llançar imatges renovadores, generar moments perturbadors pot ser interessant". I no es tracta d'imposar cap d'aquestes imatges, d'aquestes reflexions: "No busco un discurs unànim i complaent", assegura. Cadascú en treurà les seves conclusions.

Indomable, d'una hora de durada, és Zirkus Frak en estat pur: ell sol en escena, al mig d'una "estètica povera" ("cartró, plàstics, teles... materials no nobles", diu), alguna cosa de vídeo, circ, text, música, moviment. Conjunta plàstica i text, acció i contingut, ritme i silenci. "És l'estrena, sí, però, com sempre, està en fase de creació. Això podrà anar creixent".