‘Crims’ de TV3, una narrativa molt pensada

Moltes vegades s’ha vist com un determinat cas criminal es convertia en un cas periodístic. L’assassinat de les tres noies d’Alcàsser i el seu seguiment televisiu liderat per noms com Pepe Navarro, Paco Lobatón o Nieves Herrero i amb la sospitosa connivència d’un dels pares de les víctimes n’és, potser, l’exemple més extrem. O el cas Wanninkhof (sobre tots dos es poden trobar documentals a Netflix). Hi ha molta literatura punitiva sobre el periodisme de successos. David J. Krakicek (Scooped!, Columbia University Press) ja sostenia l’any 1998 que s’estava produint un contagi, una ...

Moltes vegades s’ha vist com un determinat cas criminal es convertia en un cas periodístic. L’assassinat de les tres noies d’Alcàsser i el seu seguiment televisiu liderat per noms com Pepe Navarro, Paco Lobatón o Nieves Herrero i amb la sospitosa connivència d’un dels pares de les víctimes n’és, potser, l’exemple més extrem. O el cas Wanninkhof (sobre tots dos es poden trobar documentals a Netflix). Hi ha molta literatura punitiva sobre el periodisme de successos. David J. Krakicek (Scooped!, Columbia University Press) ja sostenia l’any 1998 que s’estava produint un contagi, una tabloidització de la premsa de referència que perd la distinció entre el que és interessant i el que és important. Les notícies de crims, escrivia, són barates de produir i atreuen lectors i televidents. “Una sensibilitat tabloide ha emboirat el criteri dels editors que porten cap a un nou ignominiós periodisme on fama i infàmia són sinònims”. I assegurava: “a les redaccions la cultura professional davant del reportatge criminal manté uns estàndards més baixos que en altres temes”. Hi ha, doncs, una mala premsa sobre aquest gènere i no es tenen presents aproximacions professionals honestes com la del desaparegut José Martí Gómez ni el nivell de reflexió exigent sobre la pròpia pràctica que hi ha a moltes redaccions i que fan molts periodistes com demostra l’excel·lent reportatge de Rebeca Carranco L’entretingut relat de la mort al Quadern d’aquest diari.

Un dels periodistes que participa en aquest reportatge és Carles Porta, que aquest dilluns ha estrenat una nova temporada de Crims a TV3. El programa utilitza els estris informatius que li calen per explicar un determinat episodi criminal. No s’hi afegeix salsa i és d’agrair que no convidi tertulians per posar-la. Una cautela protectora és que són casos judicials arxivats. Tot i que, si no han prescrit, es poden reobrir, com el d’Helena Jubany, on els dos capítols que hi va dedicar Crims van ajudar a revifar-ne l’interès. La majoria presenten casos resolts, fet que implica que el cos policial que va portar la investigació (majoritàriament els Mossos) en surti amb una imatge afavorida. Particularment en el capítol del dilluns on, sense el testimoni de les víctimes o familiars, fa que l’episodi resulti particularment policial com ha reconegut la productora. Hi ha, això sí, una petita maldat iconogràfica i és que l’escenari, sempre el mateix, on els testimonis (els policies, per exemple) engrunen el relat sobre el que va succeir, s'assembla, per la petitesa i grisor, a una cambra d’interrogatoris on els policies hi tenen un altre paper.

La seva austeritat el salva de groguejar, encara que dificulta el guarniment, no sempre encertat, del programa. Això fa que les repeticions d’imatges i les preses zenitals de drons (que lamentablement van fer escola des dels primers true crimes de ficció) siguin abusives. I ho empitjora la novetat d’aquesta temporada, amb vistes urbanes (Barcelona) de cap per avall que, quan la narració explica que el cas està resolt, es capgiren: s’ha restablert l’ordre, ja podeu anar per aquests carrers sense por. Un membre de la productora ho ha explicat, incomprensiblement, d’una altra manera: es tractava de reflectir el patiment de la mare.

Les explicacions dels investigadors i l’emissió de converses punxades fan que sigui un programa enormement oral. Al primer capítol d’aquesta temporada hi ha una parella de víctimes, un nen segrestat i la seva mare, i una altra víctima, el pare, que introdueix una aproximació interessant. La seva condició de narcotraficant empresonat no el fa menys víctima de la salvatgeria d’uns col·legues.

El popular enunciat de “posem llum a la foscor” és massa grandiloqüent i tètric per un programa molt centrat en dues mecàniques: la dels delinqüents i la dels investigadors. La mesura sobre la immoralitat o el per què, si n’hi ha, de determinades conductes, en tot cas, els posa l’espectador. És el joc. Un joc amb una narrativa molt pensada. Per això no és d’estranyar que per l’anunci del darrer capítol de la sèrie de ficció Cucut es va demanar que el fes Porta de la mateixa manera que el fa per al seu programa. En sap.