Les joies artístiques de Rafael Tous revolucionen el Macba

Després d'uns anys en què el Macba semblava que només donés notícies negatives després de desencadenar-se la guerra per la capella de la Misericòrdia, les últimes són totes bones i positives: s'ha presentat el projecte per ampliar el museu a la mateixa plaça dels Àngels, que veurà la llum el 2023 i aquest dijous s'inaugura En temps real. La Col·lecció Rafael Tous d'art conceptual, la primera presentació de la gran donació que va fer al museu l'empresari tèxtil i col·leccionista Rafael Tous (Barcelona, 8...

Després d'uns anys en què el Macba semblava que només donés notícies negatives després de desencadenar-se la guerra per la capella de la Misericòrdia, les últimes són totes bones i positives: s'ha presentat el projecte per ampliar el museu a la mateixa plaça dels Àngels, que veurà la llum el 2023 i aquest dijous s'inaugura En temps real. La Col·lecció Rafael Tous d'art conceptual, la primera presentació de la gran donació que va fer al museu l'empresari tèxtil i col·leccionista Rafael Tous (Barcelona, 80 anys) ara fa un any i que dona sentit a la necessitat d'ampliar el Macba més enllà de l'edifici de Richard Meier. Un regal de més de mil ítems artístics fonamentals per entendre l'art realitzat a Catalunya des de la dècada del 1970 que revoluciona el museu del Raval i l'obliga a reordenar la seva col·lecció permanent, on repassa l'art del segle XX.

La primera presentació, amb una selecció de 120 obres de 28 artistes, ocupa la planta baixa i el primer pis del museu, la Capella i la mítica sala Metrònom, propietat de Tous i que va ser l'epicentre de la producció artística d'aquells anys convulsos. Ara es reobre per exposar-hi una de les grans peces de la col·lecció: Les portes de Linares, creada per Jordi Benito el 1989 expressament per a aquest espai.

L'obra de Benito és la cirereta d'una presentació que permet veure peces creades per artistes com Francesc Abad, Carmen Calvo, Jordi Cerdà, CVA (Comitè de Vigilància Artística), Alicia Fingerhut, Teresa Gancedo, Ferran Garcia Sevilla, Eulàlia Grau, Josep Maria Joan i Rosa, Àngel Jové, Antoni Llena, Eva Lootz, Fina Miralles, Antoni Muntadas, Pere Noguera, Carlos Pazos, Joan Rabascall, Àngels Ribé, Benet Rossell, Francesc Torres i Jaume Xifra; molts d'aquests artistes s'han retrobat ara amb produccions seves després d'anys de no veure-les exposades, gràcies a la selecció (fins al 9 de gener) realitzada per les comissàries Antònia Maria Perelló i Claudia Segura, conservadores i responsables de la col·lecció del museu.

Com Eugènia Balcells, que tornava a veure aquest dimecres la seva obra SupermercART, creada el 1976 per la Sala Vinçon, una peça que fa 45 anys criticava el consumisme i el paper dels mitjans de comunicació. Formada per tires de plàstic que contenen aire, sorra, cendra, cigarrets, condons, guants, herba, llapis, llibres, postals, ulleres i texans, entre altres materials. “La meva àvia em va dir de tot i no va venir a veure-la per això dels condons. Ara fa riure, però en aquell moment no tant. El millor va ser que va venir a veure-la quatre vegades Joan Brossa i des de llavors vam ser amics”, explicava l'artista emocionada. “Hi ha coses que no recordava”, admetia al costat de les tires que podien comprar-se a Vinçon el 1976. També estava emocionat Antoni Miralda, que descobria a les parets del museu la seva Deu notes per a unes estovalles, del 1975, com a part de la col·lecció de Tous. Mentre que a Benet Ferrer, creador de ceràmiques hiperrealistes amb forma de galledes de fregar, draps i desembussadors, també el sorprenia saber que Tous els havia adquirit tots. “Va venir a casa un parell de vegades, però no recordava que m'hagués comprat aquestes obres. És fantàstic. Estic molt emocionat perquè amb aquesta donació la meva obra està per primera vegada al Macba”, explicava Ferrer.

Estaven tan emocionats com el col·leccionista, que, exultant, no parava de fer fotos a aquestes peces que ha conservat durant dècades a casa seva, prestant-les per a innombrables mostres, però que ara, després del seu enorme acte de generositat (les ha donat sense cap tipus de contraprestació a l'Ajuntament de Barcelona i a tots els habitants d'aquesta ciutat) tornava a veure-les de nou exposades.

“Tinc 80 anys. Abans de fer la donació ho vaig consultar als meus cinc fills i em van dir que sí. Jo no vaig comprar mai obres per inversió, sinó per l'afecte, per ajudar i acompanyar els artistes amb els quals he tingut una relació continuada durant 40 anys. Anava als tallers per veure com les feien, viatjava amb ells per Europa, convivia amb tots ells. Mai vaig pensar en el valor que tenien, ni en el seu futur. Però aquestes obres són tan potents, políticament i estèticament, que el seu missatge durarà sempre. Això és el que emociona i per això he volgut donar-les a un museu”, ha explicat Tous. “Estic molt content perquè molts d'aquests artistes són aquí, encara que n'han mort tres: Benet Rossell, Jaume Xifra i Jordi Benito”, va dir.

“És difícil explicar el que significa aquest acte de generositat per al museu”, va assenyalar Ferran Barenblit, director del Macba, després de recordar que es tracta de “la donació més important en la història del museu”, durant el recorregut per les sales del centre. “Són obres que parlen d'unes pràctiques que continuen sent tan vigents com llavors”. Obres com la de Ferran Garcia Sevilla, Deixeu-me veure allò que no es veu. Las Meninas, un políptic del 1974 que crítica de forma ferotge el turisme de masses, abans que el fenomen impedís visitar els museus. O qualsevol de les obres de Francesc Abad, l'artista més representat en la col·lecció, com Analogies (1991), en la qual apareix un enorme cap de medusa barroca que recobra vida en un monitor de televisió i ens convida a mirar-li als seus ulls mortífers, i Auschwitz (1997), en la qual la paraula del camp de concentració es va perdent, com la memòria dels fets que s'hi van viure. També en l'espectacular Avinguda de la Victòria, de Francesc Torres (1991), en la qual el creador afronta 12 cascos que es fan servir en diferents esports amb 12 usats en la guerra, que mostra sobre vitrines i que fa un paral·lelisme entre les rivalitats esportives i guerreres.

Les instal·lacions més espectaculars, per grandària, són la de Francesc Abad, amb Europa arqueologia de rescat, instal·lada a la torre, al final del recorregut de la primera planta; No hi ha replay, de Carlos Pazos, a La Capella, una obra onírica i escenogràfica que parla del pas del temps i la memòria, i la impressionant Les portes de Linares, de Jordi Benito, barreja del ritu dels toros i de la religió, que deixa bocabadat l'espectador, en la qual apareixen combinats dos toros autèntics dissecats i el piano de Carles Santos per representar la mort de l'art total, en aquest cas Manolete, el 1947. Les tres obres són produccions que van poder veure's al llarg del 1989 a la mítica sala Metrònom, que donen una idea de la important activitat que va desplegar aquesta sala.

Reobertura de Metrònom

“Estic reflexionant, si als meus gairebé 81 anys el mantindré obert. Volia vendre l'edifici i quedar-me amb la sala Metrònom i el primer pis i poder continuar fent activitats mentre estigui viu. M'interessa la cultura i continuaré treballant en el camp de la fotografia. No descarto que es pugui tornar a reobrir l'espai”, va explicar el col·leccionista després de preguntar-li per la possibilitat que la sala es reobri de manera permanent. Tous ha reunit també unes 2.000 imatges de fotògrafs contemporanis de tot el món, 2.000 peces d'art africà i 10.000 dibuixos originals de còmic, a més d'una biblioteca amb 200.000 volums de cultura.

Metrònom va obrir el 1980, primer a Sant Gervasi, on va produir 40 exposicions, i després al carrer Fusina, al Born, que va acabar sent un camp d'experimentació de les arts visuals, la música, la dansa i el teatre. Va tancar el 2006 després d'acollir més de 300 exposicions de 700 artistes i concerts d'uns 300 músics. Tous va afegir: “Estic intentant convèncer el meu fill petit, el Nil, que viu al Canadà, que torni i s'ocupi del tema”.