Les escales sense fi i les perspectives impossibles d’Escher arriben a Barcelona

Quan l'italià Federico Giudiceandrea tenia 15 anys es va quedar captivat per l'obra de l'artista gràfic holandès Maurits Cornelis Escher (1898-1972), sobretot per les seves fantàstiques perspectives en les quals els personatges pugen i baixen per escales sense fi, uns elements que muten de forma subtil d'ocells en abelles, després en peixos i més tard en tauler d'escacs i en paisatge de la costa italiana, o creador de perspectives que es distorsionen generant formes impossibles. Tot, creant uns dibuixos de gran destresa que plantegen continus reptes visuals a l'espectador. En aquell moment Giu...

Quan l'italià Federico Giudiceandrea tenia 15 anys es va quedar captivat per l'obra de l'artista gràfic holandès Maurits Cornelis Escher (1898-1972), sobretot per les seves fantàstiques perspectives en les quals els personatges pugen i baixen per escales sense fi, uns elements que muten de forma subtil d'ocells en abelles, després en peixos i més tard en tauler d'escacs i en paisatge de la costa italiana, o creador de perspectives que es distorsionen generant formes impossibles. Tot, creant uns dibuixos de gran destresa que plantegen continus reptes visuals a l'espectador. En aquell moment Giudiceandrea va comprar la seva primera obra per l'equivalent a 50 euros actuals. I des de llavors no ha parat de comprar i reunir la que segurament és la millor col·lecció d'obres d'Escher del món. Però aquesta passió i la seva inversió (les obres es cotitzen ara entre els 30.000 i 200.000 euros) ha tingut la seva recompensa.

Des de fa més de 10 anys l'italià exposa per tot el món la seva col·lecció, com les 200 peces —160 originals d'Escher i 40 més en les quals la seva obra es reprodueix en productes de tota mena: corbates, camises, portades de discos i llibres, i fins i tot pel·lícules— que arriben per primera vegada a Barcelona, a l'exposició d'Escher que obre les portes aquest dijous als 1.700 metres quadrats de la Sala Gran del Museu Marítim de Barcelona.

La mostra, que estarà oberta fins al 26 de setembre, és la primera col·laboració d'aquest museu amb l'empresa italiana Artemisia-Evolucionarte, una de les més importants en l'àmbit de l'organització i producció d'exposicions anomenades blockbuster que acaben de beneir l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona, que preveu que en els tres propers anys es podran veure tres mostres dedicades a Marc Chagall, el 2022, i a Claude Monet el 2023, a més de la d'Escher.

I veient les obres d'Escher s'entén la passió de Giudiceandrea —que el porta a vestir amb una corbata estampada amb un dels seus animals que es metamorfosen— per aquestes il·lusions òptiques que t'atrapen amb el seu misteri i la seva complexitat. En la magnífica col·lecció de l'italià hi ha totes les peces icòniques que es relacionen amb Escher, com Mà amb esfera reflectora (1935), amb l'autoretrat més conegut del pintor; Rèptils (1943), en la qual els cocodrils abandonen el paper i recorren tot l'escriptori; Relativitat (1953); Llaç i unió (1956); Relativitat (1953); Belvedere (1958), en la qual un aparent dibuix d'inspiració medieval juga amb la percepció de l'espectador; Escalera a dalt i escala a baix (1960), i Cascada (1961), on tot sembla un contínuum sense fi. Però també algunes de les seves primeres obres, inspirades en l'art nouveau i els seus dibuixos realistes inspirats en la natura i els paisatges d'Itàlia –on va viure temporades entre el 1921 i el 1935 i va conèixer la seva dona, Giuliaetta Umi-ker, Jetta–, entre els quals hi ha els seus paisatges nocturns de Roma realitzats per línies i creus blanques sobre fons fosc, un exemple de summa paciència.

Però va ser l'impacte que va patir l'holandès després de la seva visita a l'Alhambra de Granada el 1922 i, sobretot, el 1936, després d'observar amb ulls matemàtics la decoració de motius àrabs de parets i paviments, el que el va portar a començar les seves obres més reconegudes: imatges creades com a tessel·les d'un mosaic que viuen en contínua evolució i moviment dins de les dues dimensions del paper.

El comissari explica com durant anys la seva obra no va ser reconeguda pels experts, fins que el 1954, al Congrés Internacional de Matemàtics d'Amsterdam es van exposar alguns dels seus treballs que van atrapar aquests científics pels seus plantejaments, i van donar inici a un diàleg que va cristal·litzar en obres com Galeria de gravats (1956), en la qual Escher desafia les lleis de les perspectives en crear una repetició infinita i distorsionada que impedeix que es completi mai, cosa que genera més d'un mal de cap al món matemàtic.

L'exposició inclou algunes peces immersives que ajuden a entendre el procés i la ment de l'artista i també dedica una de les sales a les superfícies corbes i reflectores que durant anys el van ajudar a crear alguns dels seus autoretrats més cèlebres, com l'esmentat Retrat amb mà reflectora i Tres esferes (1946), en la qual torna aparèixer en una d'elles.

Se sap que Escher va crear 448 litografies i més de 2.000 dibuixos i esbossos. Va fer servir, majoritàriament, la xilografia, que necessita una matriu en la qual després de treballar-la amb una gúbia, es col·loca la tinta i s'estampa sobre el paper. Es conserven molt poques d'aquestes matrius, una de les quals és la d'un gat dels seus primers anys, que s'exposa en la mostra. Això fa que les seves peces no hagin inundat el mercat.

La mostra, que van veure a l'Alhambra de Granada, el 2011, més de 290.000 persones i al Palau de Gaviria de Madrid, el 2017, 180.000, acaba amb algunes de les peces que continua inspirant Escher al món de la publicitat, la moda, el còmic o el cinema, en pel·lícules com Origen, que va dirigir el 2010 Christopher Nolan. Abans ja s'ha vist Verbum (1942), una de les tessel·lacions més destacades d'Escher en la qual, a partir de formes triangulars dins d'un hexàgon, les tessel·les es converteixen en granotes, peixos i aus, en representació de la terra, l'aigua i l'aire, entre el dia i la nit. Mick Jagger li va demanar a Escher utilitzar-la per a la portada d'un dels discos de The Rolling Stones, però el dibuixant s'hi va negar quan es va assabentar que el grup volia canviar el seu omnipresent blanc i negre per un altre color. D'altres ho van fer sense demanar-li permís, com Pink Floyd per a algun dels seus treballs.