Kazuo Ishiguro: “La manipulació genètica pot portar a una meritocràcia salvatge”

No hi ha res únic en l'ésser humà que no es pugui extreure, copiar o transferir? O sigui, una màquina pot substituir-nos perfectament? Kazuo Ishiguro (Nagasaki, Japó, 66 anys) va rebre el 2017 el Nobel de Literatura per, segons l'Acadèmia Sueca, saber convertir les grans preocupacions de la humanitat en qüestions tan essencials com simples. La nova mostra és Klara i el Sol (Anagrama), la seva vuitena novel·la, la primera després del guardó, on aquesta lenta tasca de dissecció de la construcció de la ide...

No hi ha res únic en l'ésser humà que no es pugui extreure, copiar o transferir? O sigui, una màquina pot substituir-nos perfectament? Kazuo Ishiguro (Nagasaki, Japó, 66 anys) va rebre el 2017 el Nobel de Literatura per, segons l'Acadèmia Sueca, saber convertir les grans preocupacions de la humanitat en qüestions tan essencials com simples. La nova mostra és Klara i el Sol (Anagrama), la seva vuitena novel·la, la primera després del guardó, on aquesta lenta tasca de dissecció de la construcció de la identitat humana (que fa sempre Ishiguro amb una precisió digna de Henry James) pren la forma d'un robot, la Klara, una amiga artificial especialitzada en la cura d'infants que des que era a l'aparador de la botiga s'aplica a entendre i absorbir els sentiments i el comportament humans.

El germen de la novel·la es troba en una vella narració infantil destinada a la seva filla Naomi, escriptora ella també. “Els llibres infantils il·lustrats donen una visió amable del món, però sempre hi ha en alguna part del dibuix, en uns ulls o en un punt del bosc, pistes de foscor, de tristesa del món que de debò els espera als nens”, comenta l'escriptor durant una trobada virtual amb periodistes des del seu ampli estudi, carregat de sofàs, llibres, cedés i fins i tot un piano. “La Klara és una mena d'osset de peluix”, afegeix.

“El model de negoci de les grans corporacions no afavoreix el benestar dels éssers humans”

I així és en la novel·la, on hi ha escasses, però inquietants, pistes sobre una societat en la qual es deixen intuir les modificacions genètiques, el canvi climàtic, una societat autoritària… El control d'aquests aspectes preocupa Ishiguro. “Estem en un moment en què els telèfons mòbils saben més de nosaltres que qui dorm al costat nostre; no sé si l'anàlisi de macrodades pot tenir un impacte fins a arribar a l'ànima humana… Em pregunto què vol dir que un ésser humà estimi algú altre i si això ens permet ser irreemplaçables o no, si som totalment reemplaçables. Aquí, miro els éssers humans a partir dels ulls d'una màquina”.

Entre les desenes de qüestions que sota descripcions domèstiques de la relació de la Klara amb la seva propietària, la Josie (sempre comptades amb un estil tan aparentment pla com d'alta càrrega emocional), s'entreveu com amb més cognició i memòria, els amics artificials i fins i tot els éssers humans (que són millorats genèticament) són menys empàtics. “No és inevitable que una societat tecnològicament més avançada vagi cap aquí; és una tendència, perquè el model de negoci de les grans corporacions no afavoreix el benestar dels éssers humans, hi ha un desajustament entre els seus interessos i els nostres; hem de despertar com a societat i organitzar-nos per evitar aquest tipus de grans objectius”.

El canvi pot ser impactant, alerta Ishiguro, que admet que des de No em deixis mai, escrita el 2005 i on la rèplica i l'original també apareixien sota l'argument de tres clons adolescents nascuts només perquè els extraguessin òrgans, les seves obres tenen “un món distòpic de fons, però en el primer pla hi ha optimisme”. Tot i així, admet: “Davant de qüestions com la manipulació genètica no hem despertat encara perquè va tot molt ràpid, no hi hem reflexionat prou: serà molt positiu per combatre la fam o les malalties, però si és per millorar els infants, per exemple, entrarem en un sistema de meritocràcia salvatge; som en un llindar semblant al de la Revolució Industrial, i caldria evitar alguns errors terribles que es van cometre llavors”. Un pot ser el de la feina: “La intel·ligència artificial eliminarà moltíssims llocs de treball que avui són també de l'elit acadèmica i intel·lectual; més que desocupació pot haver-hi postocupació i això em sembla més urgent i inquietant que debatre si els robots es faran els amos del món”.

L'escriptor creu que hi ha “idees clàssiques capitalistes que ja no funcionen”. I això tindrà diàfanes conseqüències polítiques que comencen a albirar-se. “Després de la Guerra Freda crèiem que el sistema liberal democràtic era l'únic que quedava ja a la partida, però l'anàlisi de macrodades i la intel·ligència artificial estan dotant societats autoritàries de perilloses eines per competir amb el sistema liberal, amb controls molt efectius de la societat, però que permeten models d'èxit, com veiem a Rússia o a la Xina; el vell debat esquerra-dreta ja no funciona, es tracta que les noves idees continguin humanitat i humanisme”.

Aquest pensament el representa a la novel·la a partir de la Klara, una veu que recorda la del majordom Stevens al llibre El que resta del dia (1989); fins i tot les seves funcions socials poden ser similars: són una mirada social des de baix. “Crec que sempre he estat d'esquerres, he cregut en certa revolució social, però no penso que els meus llibres abordin el punt de vista de les classes treballadores; passa que, en les relacions amb el poder, tots som com servents, les decisions més poderoses es prenen sempre des de molt amunt”, pensa Ishiguro. I rebla: “Els meus personatges són una metàfora de nosaltres mateixos, són víctimes d'un marc cruel, però igual que ho som nosaltres”.

Té un punt angoixant per al lector de Klara i el Sol veure la inseguretat, la fragilitat emocional dels personatges, especialment els joves, que no saben interrelacionar-se; una falta de sociabilitat que reflecteix un dels temes preferits de l'obra d'Ishiguro: la solitud. “Sí, m'obsessiona i és un tema recurrent; la Klara està fabricada per lluitar contra la solitud; crec que hi ha alguna cosa com a espècie que ens fa solitaris; per això crec que hi ha alguna cosa memorable en els éssers humans quan expressem protecció i afecte cap als altres; en els meus llibres intento reflectir aquesta necessitat de buscar esperança, un oasi on intercanviar bondat i decència”. I amb això, la brevetat d'una vida, com reflecteix potser que el llibre estigui dedicat a la seva mare, morta fa un parell d'anys. “M'impressiona això que una generació ha de deixar pas a una altra; la vida és curta: comets un error greu i potser no tens temps de rectificar. Potser per això m'agraden els westerns crepusculars de John Ford, amb personatges que van ser herois, però per als quals ja no hi ha un lloc”.

En aquesta línia, a l'escriptor l'inquieta de l'actual pandèmia per coronavirus “l'impacte emocional que deixarà, com afloraran l'estrès, la ràbia, el dolor… Davant de tot això, el tema laboral em sembla relatiu”. No vol ni pot anar més enllà: “Del futur amb prou feines hi veig entre boirines; faig com la Klara: intento veure llums entre els rajos de sol”.