De feina no n’hi falta a Emma Vilarasau

“Per descomptat que La cabra, d'Edward Albee, és el més dur que hem fet”, diu Emma Vilarasau, i el plural, per descomptat, inclou l'actor Jordi Bosch, amb qui segueix a La Villarroel. “Dur per l'obra i per les circumstàncies. Tots pendents del conat de positiu. I quan és perímetre municipal i només pot venir gent de Barcelona ciutat. O simplement sortir del poble. Però al teatre la gent ens continua acompanyant”. M'explica també que per sort a La cabra només van parar quatre dies. “El Josep Jul...

“Per descomptat que La cabra, d'Edward Albee, és el més dur que hem fet”, diu Emma Vilarasau, i el plural, per descomptat, inclou l'actor Jordi Bosch, amb qui segueix a La Villarroel. “Dur per l'obra i per les circumstàncies. Tots pendents del conat de positiu. I quan és perímetre municipal i només pot venir gent de Barcelona ciutat. O simplement sortir del poble. Però al teatre la gent ens continua acompanyant”. M'explica també que per sort a La cabra només van parar quatre dies. “El Josep Julien va substituir el Jordi Martínez: es va aprendre el paper un dilluns i el dimecres tornava a escena, increïble. El nostre agraïment infinit, perquè si no hauríem hagut de parar 10 dies”.

Vilarasau i la seva companyia han tingut poques funcions per la pandèmia, perquè només van poder fer alguns bolos a Girona d'Eva contra Eva, de Pau Miró. A la tardor la faran a Barcelona, “al Romea o el Goya”. Ara l'està fent Ana Belén a València. De feina no n'hi falta. “Per a la propera temporada tinc una obra magnífica de Guillem Clua, L'oreneta, que Carmen Maura ha fet en francès i a mig Espanya en castellà. Dafnis Balduz i jo la farem a Catalunya. Una obra que m'encantaria fer és Tots eren fills meus, d'Arthur Miller. Està molt bé el que explica del moment en què estem. Dirigiria David Selvas i lluitaré per fer-la, però són 12 actors. I Txékhov és un altre repte”.

No li he sentit mai ni una queixa: emprenyada potser amb riure, però sense queixa. O una barreja de ràbia i resignació per l'escassa gira de dues funcions on estava impressionant, totes dues dirigides per Pasqual: Medea, que només es va veure al Lliure, i El sueño de la vida, la valenta versió ampliada de Comedia sin título, de Lorca, a càrrec d'Alberto Conejero, a El Español. Torna a riure amb un punt de tristesa. “El Pasqual estava passant un moment delicat. I jo: no he fet mai un nu integral i el faig als seixanta, que ja té nassos la cosa. Però necessitava donar-l'hi tot al Lluís des de l'escenari”.

Li pregunto per la temptació de dirigir. “A mi m'agrada dirigir actors, però no espectacles. Crec que sé què cal dir a un company. Sé com ajudar, perquè el Jordi i jo fa molts anys que actuem, i vam aprendre una concepció de la direcció que ve del Lluís i del Fabià i ens imposa un gran respecte. Així que també sé que per dirigir fa falta molt més, i jo aquí encara no m'hi veig. Per cert, el Jordi i jo ens vam conèixer al Lliure i ens vam embolicar a Les noces de Fígaro. El teatre ens ho ha donat tot! Autors preferits? Beckett: llàstima que no tingui més personatges femenins. Segueixo amb la passió de fer Tot esperant Godot. Aquesta sí que la puc fer encara que tingui més anys! I tornant a La cabra: el més curiós és que tot i ser una obra tan dura els espectadors surtin de veure-la tan satisfets. Ningú es queda indiferent”.