‘La vampira de Barcelona’, la misèria moral

En la personalitat d'Enriqueta Martí es fa carn aquell eslògan de la mítica sèrie de Televisió Espanyola La huella del crimen: “La història d'un país és també la història dels seus crims”. I, no obstant això, malgrat que en el seu fons la història de l'anomenada Vampira del Raval —acusada de segrest de nens, proxenetisme i d'assassinats en sèrie a la Barcelona del 1912, en els anys immediatament posteriors a la Setmana Trágica— entroncaria a la perfecció amb l'esperit de la sèrie de Pedro Costa, és mo...

En la personalitat d'Enriqueta Martí es fa carn aquell eslògan de la mítica sèrie de Televisió Espanyola La huella del crimen: “La història d'un país és també la història dels seus crims”. I, no obstant això, malgrat que en el seu fons la història de l'anomenada Vampira del Raval —acusada de segrest de nens, proxenetisme i d'assassinats en sèrie a la Barcelona del 1912, en els anys immediatament posteriors a la Setmana Trágica— entroncaria a la perfecció amb l'esperit de la sèrie de Pedro Costa, és molt diferent l'aproximació formal de Lluís Danés a La vampira de Barcelona, estrenada al Festival de Sitges, on va obtenir el Premi del Públic.

En els millors episodis de La huella del crimen, hiperrealistes i des del punt de vista dels assassins, es podia ensumar la indigència del país, la pobresa, la brutícia, la degradació moral dels de dalt tant o més que la dels de baix. A La vampira de Barcelona, Danés ha optat per virar el punt de vista cap a un periodista que investiga el cas, i sobretot ha triat un evident distanciament respecte a la podridura a peu de carrer a través de diferents fonaments estilístics: el blanc i negre; aparicions puntuals del color, amb predomini del vermell, de vegades en seqüències completes, d'altres en elements concrets del pla en blanc i negre; fragments relacionats amb l'onirisme, producte de l'addicció a la morfina del periodista, culminats amb curtíssimes animacions per enllaçar seqüències; austeritat en certs decorats d'interior; alentiment del ritme; cert expressionisme i fins i tot surrealisme, en aparença lligats a l'obra de David Lynch, L'home elefant en el primer cas, i Twin Peaks en el segon.

El resultat és una obra ambiciosa, de vegades grandiloqüent, i que potser no aconsegueix l'art que pretén, però que sempre fructifica amb valentia i amb singularitat. A més, la pel·lícula en tot moment va cap amunt, fins a desembocar en un últim tram en què brollen amb coratge les intencions socials i polítiques, desmitificadores de la llegenda, entorn de la relació dels segrestos amb les altes esferes del poder i la prostitució. La història d'un país és també la història de la seva misèria moral.