ERC-comuns, el front impossible

El març del 2017, Ada Colau va presidir la presentació de la biografia de l'últim alcalde republicà de Barcelona, impulsada per la Fundació Josep Irla d'ERC i realitzada per l'historiador Pau Vinyes. “Hilari Salvadó és un dels nostres”, va sentenciar l'alcaldessa al Born. Dos anys després, el 26 de maig del 2019, Esquerra va viure la victòria d'Ernest Maragall a les municipals com un resultat de justícia històrica que tornava l'alcaldia al partit que una derrota militar, no les urnes, li va arrabassar el 1939.

Amb el perenne discurs de Colau contra el “règim del 78” era factible esperar...

El març del 2017, Ada Colau va presidir la presentació de la biografia de l'últim alcalde republicà de Barcelona, impulsada per la Fundació Josep Irla d'ERC i realitzada per l'historiador Pau Vinyes. “Hilari Salvadó és un dels nostres”, va sentenciar l'alcaldessa al Born. Dos anys després, el 26 de maig del 2019, Esquerra va viure la victòria d'Ernest Maragall a les municipals com un resultat de justícia històrica que tornava l'alcaldia al partit que una derrota militar, no les urnes, li va arrabassar el 1939.

Amb el perenne discurs de Colau contra el “règim del 78” era factible esperar un pacte amb Maragall. Per aplanar el camí, Esquerra havia apartat Alfred Bosch, amb poca sintonia amb els comuns, i havia posat com a candidat una figura amb ressonàncies olímpiques (Colau, com tots, ha reivindicat també Pasqual Maragall) per refer la relació.

Davant de la possibilitat que Ernest Maragall aconseguís la vara, el PSC va cuinar un pacte amb l'ajuda de Manuel Valls –amb això va complir part de la comesa per a la qual havia sigut cridat– perquè Colau mantingués l'alcaldia. Ho va aconseguir però, a més, el moviment socialista va torpedinar l'estratègia plantejada en els últims mesos per Oriol Junqueras.

Després del fracàs d'octubre del 2017, el president d'ERC va entendre que per dur a terme el seu projecte polític havien de “ser més”. Per aconseguir-ho, l'estratègia consistia i consisteix a penetrar en les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, feus tradicionals del PSC. Per fer-ho havia travar confluències amb els comuns –com havia fet Junqueras a Sant Vicenç dels Horts el 2011, deixant els socialistes (la llista més votada) en l'oposició–, amb qui recórrer una part del camí rupturista, amb o sense Junts per Catalunya.

Amb tot, el plantejament requeria que la pròpia militància ho assumís. El pacte a Barcelona amb Colau hauria tingut un impacte notable per consolidar internament la nova estratègia perquè, encara que ERC mantingui la disciplina sota la direcció de Junqueras, no significa que la divergència no existeixi. N'hi ha i és lògic. Després de prometre la independència exprés, convèncer els seus que per concretar alguna cosa han de “ser més” i que això requereix atreure part del món dels comuns, no és fàcil.

Joan Tardà, ja de tornada de la seva carrera política, s'ha encarregat de desbrossar aquest camí pagant el preu d'exercir de parallamps dels improperis del purisme independentista. Una ERC amb figures satèl·lit procedents dels comuns és factible actualment, però vistes les conseqüències de l'1-O i del 27-O, per a un pacte entre partits, Esquerra havia de plantejar unes demandes polítiques assumibles per als comuns. Però, com?

D'una banda, els principals protagonistes del fallit 27-O no han verbalitzat que –al marge de l'actuació de l'Estat– l'estratègia plantejada va ser un error. Sense rectificació, les bases i els lideratges futurs es mantenen atrapats en la retòrica de l'1-O. De l’altra, l'esquer del referèndum, fins i tot amb tercera opció federalista, és insuficient. Podem i els comuns no tenen entre les seves prioritats entrar al fangar d'una reforma territorial de l'Estat –el seu vot és, sobretot, urbà– i prefereixen gastar energies en reformes socials.

Encara que fos possible després de les properes eleccions catalanes, per què haurien de pactar amb ERC? Una cosa és unir-se o discursejar (març del 2017) contra un Govern del PP i una altra és posar-se en contradicció amb l'Ajuntament de Barcelona i el Govern d'Espanya, en els quals es participa. Sense oblidar que en el sector procedent d'ICV subsisteix un graner comunista que concep el nacionalisme com a burgès i és anti-ERC (per nacionalista).

La tímida actuació de Podem respecte a la qüestió independentista, descomptant la proposta de Jaume Asens sobre el canvi legislatiu de la sedició, ha acabat de debilitar l'estratègia de front col·laboratiu ERC-comuns. Per això Junqueras va expressar amb cert ressentiment a TV3 que “tampoc no esperava gaire” dels de Pablo Iglesias.

No és així, però Esquerra no té més remei que pactar amb Junts, malgrat el duel irlandès que mantenen. El gruix de les seves bases no està preparat, de moment, per a res més. L'espantall puigdemontista d'un Govern d'ERC-comuns (o amb el PSC –menys creïble encara–) només pretén caçar incauts per arrabassar la futura presidència de la Generalitat a Pere Aragonès.

Joan Esculies és historiador i escriptor.