Hem de dir prou

Pensar en el futur després del coronavirus fa vertigen. La societat que emergeix després de la pandèmia tindrà més precarietat, més pobresa i més desigualtat social. Si es compleixen els pronòstics del Banc d’Espanya, aquest any el PIB caurà entre un 7 i un 11%, cosa que suposa una patacada de grans dimensions. Entre gener i març, el PIB ja s’ha enfonsat un 5,2%. De l’experiència de la crisi anterior hem après que entre 2007 i 2017 els ingressos de l’1% més ric van créixer un 24%, mentre que per al 90% no van arribar al 2%, segons el recent i demolidor informe sobre Espanya de Philip Alston, r...

Pensar en el futur després del coronavirus fa vertigen. La societat que emergeix després de la pandèmia tindrà més precarietat, més pobresa i més desigualtat social. Si es compleixen els pronòstics del Banc d’Espanya, aquest any el PIB caurà entre un 7 i un 11%, cosa que suposa una patacada de grans dimensions. Entre gener i març, el PIB ja s’ha enfonsat un 5,2%. De l’experiència de la crisi anterior hem après que entre 2007 i 2017 els ingressos de l’1% més ric van créixer un 24%, mentre que per al 90% no van arribar al 2%, segons el recent i demolidor informe sobre Espanya de Philip Alston, relator de Nacions Unides i expert en drets humans i pobresa. S’ha de preparar el futur amb fermesa, lluitant contra el desarmament de l’Estat del benestar. Fa uns dies, un editorial del gens sospitós Financial Times afirmava que “polítiques fins ara considerades excèntriques, com la renda bàsica o la imposició sobre la riquesa, s'han de començar a tenir en compte” .

Ha arribat l’hora d’exigir que la política embridi l’economia. I que la ciutadania esgrimeixi i defensi sense complexos els seus drets. A Catalunya gairebé 500.000 persones pateixen extrema pobresa i vulnerabilitat, segons l’Idescat. La taxa de privació material severa ha passat del 5% de 2017 al 6,5% el 2018, segons dades de la Generalitat. I malgrat tot, s’ha aprovat tramitar uns pressupostos –amb els vots de JxCat i Esquerra més l’abstenció dels Comuns– que defugen actualitzar l’Indicador de la Renda de Suficiència (IRSC), un barem congelat des del 2010 del qual parteixen els càlculs de prestacions. El Govern català ha pressupostat 380 milions d’euros per a la Renda Garantida de Ciutadania (RGC), fet que suposa un 0,9% del pressupost del 2020, una xifra que al País Basc ronda els 500 milions i el 4,3% dels seus comptes autonòmics. Confrontant dades, a Euskadi, amb una mica més de dos milions d’habitants, hi ha 136.567 beneficiaris de la Renda de Garantia d’Ingressos (RGI), per 113.832 (en realitat només 64.000 perceben la RGC íntegra) a la Catalunya de 7,5 milions de futurs que tenen un present negre. A totes dues comunitats aquesta prestació és un dret subjectiu, és a dir, que ha de pagar-se a tothom que acrediti les condicions d’accés.

Però hi ha més, en les primeres setmanes de la crisi i en vista del tancament d’oficines del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), la Generalitat va voler derivar tots els peticionaris de la RGC als serveis socials de cada municipi, en un intent de treure’s de sobre el destorb d’un dret subjectiu. Després va habilitar una via telemàtica per a les noves sol·licituds, a què, per cert, molt pocs dels candidats a la RGC tenen accés.

Paral·lelament, l’Executiu de Torra ha tancat amb la patronal dels hospitals privats el primer pacte en l’àmbit espanyol pel qual es compromet a pagar 43.400 euros per cada infectat de coronavirus que hagi passat per les seves UCI. La rapidesa de l’acord i la xifra contrasten amb el fet que Catalunya és, juntament amb Madrid, la comunitat autònoma que menys inverteix en sanitat per ciutadà.

A Espanya, on 2,8 milions de persones ingressen menys de 4.500 euros a l’any, Unides Podem ha renunciat en nom del Govern de coalició al seu objectiu primigeni de crear una Renda Bàsica Universal (RBU). L’autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF) assenyalava, en el seu informe Els programes de rendes mínimes a Espanya, un model –lluny de l’RBU– en què una prestació no tan ambiciosa suposaria una despesa d’entre 5.500 i els 9.000 milions. Els impulsors de la Renda Bàsica Universal –amb l’objectiu de situar-la més enllà de ser la crossa de la pobresa– estimen el seu cost en 34.000 milions, un 2,8% del PIB espanyol. Segons càlculs de l’economista Jordi Arcarons si es grava un 10% al 10% més ric ja surten 84.000 milions, sense necessitat de rascar als paradisos fiscals, recorda Ariadna Trillas en l’última Alternativas Económicas.

Sigui com sigui, no es pot continuar amagant la precarietat ni la pobresa. Fa uns dies, al digital Vilaweb, Enric Canet, responsable del Casal dels Infants del Raval, assegurava que les entitats socials s’han de plantar i dir prou. “El 2010, la Generalitat ens va parar totes les subvencions per a projectes d’inserció laboral. I li ho vam tolerar. Ens van dir que no hi havia diners, que eren temps d’austeritat”. “Vam ser incapaços de dir: això no es pot admetre”, afegia Canet. La crisi del coronavirus fa obrir els ulls a una realitat duríssima. Ha arribat el moment de dir prou.