Excursió

Bona part del fer turisme consisteix a visitar ruïnes. Restaurats o menjats per l’heura, els temples antics fan dir oh. Les cases i les persones petrificades de Pompeia. Els castells mig ensorrats. Les piràmides i l’esfinx. Edificis, monuments i llocs que van ser viscuts, adorats i transitats en altres èpoques ara es fa pagar per veure’ls. Però el que costa més de trobar és un indret tot just abandonat (modernament abandonat) per passejar-s’hi en solitud. Txernòbil n’és un.

Second Life (SL) va néixer el 2003 i es va convertir en l’espai virtual més famós de la xarxa. Els usuaris hi duie...

Bona part del fer turisme consisteix a visitar ruïnes. Restaurats o menjats per l’heura, els temples antics fan dir oh. Les cases i les persones petrificades de Pompeia. Els castells mig ensorrats. Les piràmides i l’esfinx. Edificis, monuments i llocs que van ser viscuts, adorats i transitats en altres èpoques ara es fa pagar per veure’ls. Però el que costa més de trobar és un indret tot just abandonat (modernament abandonat) per passejar-s’hi en solitud. Txernòbil n’és un.

Second Life (SL) va néixer el 2003 i es va convertir en l’espai virtual més famós de la xarxa. Els usuaris hi duien una vida idealitzada. Adquirien lindens (la moneda virtual) i compraven parcel·les, hi construïen, es feien un món a mida. Algunes empreses hi van invertir milers de dòlars per adquirir terrenys exclusius, ressorts especials per a visitants adinerats. L’impacte de SL va ser tan gran, que mitjans com Reuters van destinar-hi un corresponsal virtual. Espai gegant de socialització, Facebook o Twitter fa temps que li van passar la mà per la cara.

Hi vaig entrar el 2007. Recordo haver-hi vist un míting de Gaspar Llamazares: Tengo una respuesta para ti. I botigues de les principals marques de roba, de tecnologia. Festivals, cases d’apostes, recreacions de llocs reals o imaginaris. També hi vaig enraonar amb un munt de gent —amb els avatars. Hi havia un ambient carregadíssim i me’n vaig cansar.

Tretze anys més tard hi he tornat i he trobat una ruïna digital. Cada petit món de SL batega a la deriva, buit de gent però en marxa: les fonts ragen, les barbacoes continuen enceses, passa un conill pel carrer desert. Els únics llocs concorreguts són els bordells i els casinos, perquè en l’espai que els separa no hi ha ni una ànima.

He visitat la plaça Reial de Barcelona, inhòspita. M’he teletransportat a una Catalunya virtual i he aparegut sota una haima, a la plaça d’una mena d’urbanització arran de mar. M’ha rebut l’avatar d’una pin-up: es diu Andrea12932 i du els cabells fúcsia. Darrere seu un Pare Noel dormia en un banc, desconnectat. He fugit per anar a petar a les tenebres d’Innsmouth i hi he trobat quatre sonats fent una foguera festa.

El turisme per les ruïnes digitals disposa d’altres indrets interessants. L’acumulació d’universos virtuals en desús és extraordinària. I aviat podria conformar un negoci nou, amb agències especialitzades —pensaran els bufanúvols. Al món inabastable i pixelat de Minecraft hi ha hospitals, museus i parcs d’atraccions abandonats. Els usuaris han fugit (potser s’han mort de debò) i el testimoni de les seves glòries passades ara és una joguina oblidada.

A SL hi he vist uns quants podríem dir-ne cadàvers d’avatar. Quan l’usuari no està connectat, l’avatar queda immòbil, de color gris, allí on l’han deixat. Era a la platja d’una illa tropical, enmig d’una estesa de siluetes immòbils, que he buscat Gaspar Llamazares. A SL es feia dir Beattie.