‘El hoyo’, primera pel·lícula espanyola que guanya en solitari el Festival de Sitges

L’asfixiant i ballardiana primera pel·lícula de Galder Gaztelu-Urrutia, El hoyo, un llarg d’horror de classe —l’acció transcorre en una presó dins d’una torre, on l’aleatorietat et col·loca dia rere dia davant d’un tiberi de menjar o restes, segons l’esglaó que tinguis en aquesta microsocietat a les fosques i el que decideixin menjar els que ocupen els pisos superiors—, ha conquerit aquesta edició “molt política”, en paraules del membre del jurat Alan Jones, del ...

L’asfixiant i ballardiana primera pel·lícula de Galder Gaztelu-Urrutia, El hoyo, un llarg d’horror de classe —l’acció transcorre en una presó dins d’una torre, on l’aleatorietat et col·loca dia rere dia davant d’un tiberi de menjar o restes, segons l’esglaó que tinguis en aquesta microsocietat a les fosques i el que decideixin menjar els que ocupen els pisos superiors—, ha conquerit aquesta edició “molt política”, en paraules del membre del jurat Alan Jones, del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Àngel Sala, director del certamen, ha aclarit que és la primera vegada que una pel·lícula espanyola triomfa en solitari a Sitges, ja que Justino, un asesino de la tercera edad, de Santiago Aguilar, ho va aconseguir ex aequo, el 1994.

El film competia, en secció oficial, amb titans com els brasilers Kleber Mendonça Filho i Julià Dornelles. La seva distòpica Bacurau —la història d’un poble que s’esborra del mapa quan desapareix la seva matriarca— es va alçar amb el premi especial del jurat al passat festival de Canes, i aquí els ha valgut el de millors directors, i el premi de la crítica José Luis Guarner.

En un any marcat per les mencions especials —fins a cinc, entre les quals destaquen les fetes als nens d’Adoration, el film de Fabrice du Welz sobre una terrorífica fugida d’un psiquiàtric, que també ha merescut el premi especial del jurat i el premi a millor fotografia; i a Achoura, la primera pel·lícula de terror que arriba del Marroc—, també va quedar registrada l’absència de la comèdia en el palmarès malgrat la seva enorme presència en la programació, fins i tot amb l’aparició de Demi Moore en l’absurda Corporate Animals. El millor guió per a Mirrah Foulkes per la feminista Judy & Punch i el premi del públic de la secció Panorama a Extra Ordinary son els únics que s’aproparien al que va passar en la darrera edició amb la còmica i aplaudida Au Poste! de Quentin Dupieux, guardonada pel seu guió. El hoyo —que ja ha comprat Netflix— s’ha alçat també amb els millors efectes especials i el gran premi del públic.

El fet d’haver de conviure amb el canalla amic imaginari de la seva infantesa en la petita Daniel Isn’t Real ha permès a Miles Robbins —el molt il·lustre fill de Susan Sarandon i Tim Robbins— coronar-se com a millor actor d’aquesta edició. El guió de la pel·lícula és obra de Brian DeLeeuw, que va ajudar Nacho Vigalondo a donar forma a Paradise Hills, l’opera prima de la també bilbaïna Alice Waddington, que se n’ha anat amb les mans buides A l’apartat de millor actriu és on el jurat —format pel mateix Jones, Anurag Kashyap, Marina Ortiz, Mary Jo Markey i Nancy Bishop— ha discutit més. “Eren totes tan bones que ens ha costat especialment”, indicava Markey, encantada que la guanyadora hagi estat Imogen Poots, per Vivarium, o el malson de traslladar-se a una casa unifamiliar convertida en un laberint.

Entre les favorites sortia la joia d’animació J’ai Perdu Mon Corps, de Jérémy Clapin, que només es va emportar el premi a millor música (per a Dan Levy). Hi havia mencions especials per als objectes —la caçadora de pell de cérvol parladora de Le Daim, de Dupieux; la nevera robot enamorada de la mateixa noia que el seu amo d’Yves i el martell de Patrick- i la certesa que la selecció d’aquest any era d’allò més “compromesa” políticament parlant, segons Bishop. El hoyo, també va ser premi de la crítica a director revelació. Els membres del jurat asseguren que era “la més original” que havien vist en molt de temps. “Examina la conducta de l’ésser humà en un context impossible” en què regna “la depravació” i, tot i així, “és capaç de trobar humanitat”. La sensació, per al jurat, és que aquest any “un bon nombre de produccions reflecteixen el moment social i polític que vivim”.