Adeu a un de gran, gran, gran!

Carlos Pérez de Rozas acostumava a explicar que la seva casa familiar, a la ronda de Sant Antoni, el laboratori i quarter general de la saga de fotoperiodistes durant dècades, era una bogeria amb gent entrant i sortint a tothora i el telèfon que no parava de sonar. Un bri d'aquesta estranya bogeria va impregnar dilluns tots els que van assistir al seu funeral, al tanatori de les Corts, a Barcelona. Un acte de comiat a un fotoperiodista, dissenyador de diaris —El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, ...

Carlos Pérez de Rozas acostumava a explicar que la seva casa familiar, a la ronda de Sant Antoni, el laboratori i quarter general de la saga de fotoperiodistes durant dècades, era una bogeria amb gent entrant i sortint a tothora i el telèfon que no parava de sonar. Un bri d'aquesta estranya bogeria va impregnar dilluns tots els que van assistir al seu funeral, al tanatori de les Corts, a Barcelona. Un acte de comiat a un fotoperiodista, dissenyador de diaris —El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, El País i altres capçaleres d'Itàlia i Sud-amèrica— i professor universitari que va aplegar la seva família, desenes de periodistes —editors, directors, redactors i fotògrafs de premsa—, professionals de la comunicació de ràdio i televisió i alumnes. Cares populars, alguns representants de la política —com els tinents d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona Albert Batlle i Joan Subirats— però, sobretot, una legió d'amics.

Un comiat que a poc a poc es va anar impregnant de l'emotivitat i el sentiment que desbordava el mateix Pérez de Rozas. La cerimònia, amb el seu barret panamà i una pilota de golf presidint, va començar amb una de les seves àries favorites —O mio babbino caro, de Puccini— i va acabar amb una altra de les seves cançons preferides dels Beatles, Hey Jude, cantada a pulmó per la seva família més directa —Carmen Canut, la seva dona, el Carlos, el seu fill, germanes i cunyats—, que van envoltar el fèretre i que també van corejar els assistents. Una escena que el mateix Pérez de Rozas hauria definit amb una de les seves sentències: “Gran, gran, gran!"

Entre aquestes dues cançons, l'adeu de familiars i amics era un retrat humà del periodista mort, de la importància d'una saga de professionals —Pérez de Rozas (avi) va fer fotos ja des de la dictadura de Primo de Rivera, i el van seguir les generacions posteriors del pare i els oncles— i una etapa del periodisme contemporani. L'Emilio, germà del Carlos i periodista esportiu, deia: “M'explicava que el confonien amb mi i que no els treia de l'error perquè semblaven molt feliços”.

Antonio Franco, “amic de l'ànima” del periodista —tal com el va definir ahir Xavier Vidal-Folch, en la seva doble condició d'amic i conductor de l'acte—, no va poder contenir l'emoció en evocar-lo: “Cridaner, afectuós, entranyable”. Franco, director històric d'El Periódico de Catalunya, va voler recordar les discussions sobre el que era notícia, i no una simple imatge d'impacte, en la seva relació diària durant anys amb Pérez de Rozas: “Un paio que era conscient que els de la nostra generació ja marxàvem i que no havíem aconseguit que triomfés la revolució sentimental que volíem”.