Gustavo Dudamel brilla entre fades i un poderós tità
El director veneçolà va tancar amb magnificència una vetllada que a la primera part va tenir el glamur afegit de veure'l a l'escenari per primera vegada al costat de la seva dona, l'actriu María Valverde
Gustavo Dudamel va obtenir un èxit rotund en el seu debut al Festival Castell de Peralada (Girona) dissabte al capdavant d'una formidable i entregada Mahler Chamber Orchestra plena de músics joves. Amb una lectura poderosa de la Simfonia núm. 1, Tità, de Gustav Mahler, el director veneçolà va tancar amb magnificència una vetllada que a la primera part va tenir el glamur afegit de veure'l a l'escenari per primera vegada al costat de la seva dona, l'actriu María Valverde. Malgrat les bones intencions, la versió que van oferir d...
Gustavo Dudamel va obtenir un èxit rotund en el seu debut al Festival Castell de Peralada (Girona) dissabte al capdavant d'una formidable i entregada Mahler Chamber Orchestra plena de músics joves. Amb una lectura poderosa de la Simfonia núm. 1, Tità, de Gustav Mahler, el director veneçolà va tancar amb magnificència una vetllada que a la primera part va tenir el glamur afegit de veure'l a l'escenari per primera vegada al costat de la seva dona, l'actriu María Valverde. Malgrat les bones intencions, la versió que van oferir d’El somni d'una nit d'estiu, de Felix Mendelssohn, va perdre força pels nervis i la narració discreta a càrrec de la jove intèrpret espanyola.
Les fades i els follets que habiten el bosc romàntic de la comèdia de William Shakespeare, als quals Mendelssohn va donar un vol rutilant amb una música incidental d'atmosferes màgiques, no van beneir María Valverde en el seu baptisme concertant a Peralada. Molt nerviosa, entre titubejos, decalatges i entrades en fals —esperant sempre les indicacions del seu marit—, va alternar moments dolços en què va donar veu i encant natural al murri Puck, esperit al servei d'Oberon, amb altres episodis de la narració de dicció borrosa i poc carisma teatral.
Musicalment els moments més bonics i majestuosos van sonar en la prodigiosa obertura, exemple de precocitat —Mendelssohn la va escriure el 1826, amb 17 anys— i geni musical. Les fustes i les cordes volaven amb agilitat, precisió i encant, i en les crides dels caçadors, els metalls radiants mostraven la fantasia poètica i dramàtica d'un compositor que Wagner, antisemita furibund, va plagiar amb molta barra.
Dudamel va subratllar els efectes màgics i la transparència orquestral en una versió il·lustrada amb imatges projectades en tres pantalles situades en els laterals i el fons del gran escenari que poca cosa van aportar a una música que ho diu tot. La versió va comptar amb les actuacions solvents i inspirades de la soprano Mercedes Gancedo, la mezzosoprano Lídia Vinyes-Curtis i el Cor de Noies de l'Orfeó Català, ben ensinistrat per la seva directora, Buia Reixach.
Ni el ganxo de Dudamel, ni el glamur afegit de veure en acció el famós matrimoni en un escenari van aconseguir exhaurir les entrades a Peralada. Van quedar moltes butaques buides a l'enorme Auditori Parc del Castell i després de l'obra de Mendelssohn, alguns espectadors van aprofitar el descans per no tornar. Ells s'ho van perdre, perquè el millor de la vetllada, amb molta diferència, va ser l'extraordinari Mahler, servit amb bellesa sonora i colors fascinants per una orquestra que passeja amb orgull el nom del genial compositor bohemi.
Dudamel va recrear amb detalls delicats i cambrístics una simfonia, la Tità, batejada així fent referència a la novel·la de l'escriptor Jean Paul Richter, l'alè romàntic de la qual il·lumina la partitura. Dudamel coneix a fons la partitura, que va marcar els seus primers passos com a director sota la guia de José Abreu, ànima del sistema veneçolà que avui tants països tenen com a referent per oferir un futur professional a joves desfavorits. De fet, la presència de 40 joves músics de tot el món a la plantilla de la Mahler Chamber Orchestra va atorgar una força devastadora a la vetllada.
Com a imaginatiu i apassionat intèrpret mahlerià, Dudamel va perfilar una lectura de temps molt ràpids, gairebé vertiginosos en l'espectacular i agitat moviment final. Molt ben planificat, des dels murmuris de la naturalesa del primer moviment als greus accents de la marxa fúnebre del tercer, el director veneçolà va animar el relat simfònic amb un ús poètic del rubato, accelerant i retardant el ritme per recrear detalls bellíssims, en la línia marcada per apòstols pioners del sinfonisme mahlerià com Willem Mengelberg i Bruno Walter.