Retòrica i contraatac

L'estratègia parlamentària de Quim Torra es mou entre la retòrica com a afirmació i el contraatac com a reacció. En el desplegament retòric s'hi mou còmode, ningú li discuteix l'erudició literària, encara que sigui francament especialitzada; els seus referents acostumen a ser autors catalans del Noucentisme, aquest catalanisme d'ordre i temple grec. Sigui com sigui, és un salt cultural important respecte del seu antecessor: la primera cita que li vaig sentir a Carles Puigdemont era de Gerard Piqué.

Per això sorprèn que una persona d'aquest nivell, em refereixo a Torra, deixés anar un so...

L'estratègia parlamentària de Quim Torra es mou entre la retòrica com a afirmació i el contraatac com a reacció. En el desplegament retòric s'hi mou còmode, ningú li discuteix l'erudició literària, encara que sigui francament especialitzada; els seus referents acostumen a ser autors catalans del Noucentisme, aquest catalanisme d'ordre i temple grec. Sigui com sigui, és un salt cultural important respecte del seu antecessor: la primera cita que li vaig sentir a Carles Puigdemont era de Gerard Piqué.

Per això sorprèn que una persona d'aquest nivell, em refereixo a Torra, deixés anar un sonor i plebeu “fotre” en seu parlamentària (encara que una diputada em comentés més tard, “la seu parlamentària ja no és el que era”); “el boicot ens el va fotre l’Estat”, va ser la seva resposta irada a una pregunta sobre el possible boicot que suposaria la llista d'empreses addictes que ha fet l’ANC, aquesta associació paraestatal amb capacitat d'influència més enllà de la seva representativitat reconeguda. L'ús del verb fotre com a sinònim procaç de fer és segurament el principal avantatge del català sobre el castellà en matèria de paraulota i paraula grollera. Per això l'exabrupte va retrunyir a l'hemicicle, i a mi em va semblar que les llàgrimes dels llums del sostre s’agitaven.

Però deia que la retòrica erudita era només una de les armes oratòries del president. L'altra és el contraatac; no respondre les crítiques de l'oposició directament, sinó amb la fórmula “doncs i tu què”. I si cal reconèixer-li un mestratge pel que fa a cites de Josep Carner o Carles Riba, en la tàctica del contraatac no sempre és tan brillant com caldria.

Aquest dimecres va utilitzar la tàctica amb els comuns, els socialistes i Ciutadans. I a cada pas se’l notava més forçat. Els comuns li van criticar el fet que pagués 120 milions a La Caixa per uns terrenys de Tarragona on, potser, s'instal·larà un parc temàtic (l'enèsima evolució de l’Eurovegas català), i ell va respondre recordant el suport de Manuel Valls a Ada Colau. A continuació, Miquel Iceta (PSC) el va instar a pronunciar-se sobre l'últim xoc entre JxCat i ERC per una iniciativa parlamentària sobre la DUI, i Torra va transitar entre “el respecte a la voluntat popular” i el record de les últimes eleccions per aterrar en un atac a Meritxell Batet i Manuel Cruz, socialistes i presidents del Congrés i del Senat, respectivament.

I al final, arremangat i totalment en mode “porque el Pisuerga pasa por Valladolid” (no conec un equivalent més nostrat), va contestar a la pregunta de Ciutadans sobre la citada llista d'empreses catalaníssimes comentant la desbandada de crítics amb Albert Rivera. No aconsegueixo recordar com va passar d'un tema a l'altre, tot i que intueixo que portava preparada la referència per deixar-la anar tant si venia a tomb com si no. En el fons, Torra i Ciutadans comparteixen la tàctica de plantejar un tema en una frase i incorporar la crítica-base en la segona, així, sense necessitat de fil argumental. Total, els aplaudiments dels seus els tenen assegurats per contracte.