L’emoció humana

Aquests dies es poden comparar les exposicions antològiques de dos fotògrafs l’obra dels quals aprofundeix en l’emoció que causa la presència humana. Imatges que ens situen davant d’éssers dels quals flueix la intimitat, sense mediació de paraules ni qualsevol altra elaboració intel·lectual. Els autors són Richard Learoyd i Gabriel Cualladó. Essent tots dos d’universos distants (anglès contemporani, espanyol de postguerra) i produint obres incommensurables, allunyades en la forma i radicalment dissimilars en el procediment, es pot percebre una arrel comuna que assaja al voltant de l’aparença h...

Aquests dies es poden comparar les exposicions antològiques de dos fotògrafs l’obra dels quals aprofundeix en l’emoció que causa la presència humana. Imatges que ens situen davant d’éssers dels quals flueix la intimitat, sense mediació de paraules ni qualsevol altra elaboració intel·lectual. Els autors són Richard Learoyd i Gabriel Cualladó. Essent tots dos d’universos distants (anglès contemporani, espanyol de postguerra) i produint obres incommensurables, allunyades en la forma i radicalment dissimilars en el procediment, es pot percebre una arrel comuna que assaja al voltant de l’aparença humana tot servint-se de l’objectivitat del dispositiu fotogràfic i l’instint emocional per a la selecció dels models.

L’exposició a la Pedrera de Cualladó, un dels mestres de la generació d’Afal, mort el 2003, és la seva primera individual a Barcelona. La seva experimentació amb la fotografia recolza en el caràcter portàtil de la Leica, que li facilitava treballar amb poca llum, silenciosa en el tret i ràpida amb l’obturació: instrument ideal, doncs, per passar inadvertit. Allà on fos, durant les estones que li deixava la gerència d’una empresa familiar de transport, se’l veia amb la seva càmera a coll. Com a motivació, Cualladó no va necessitar mai del viatge exòtic ni dels projectes conceptualment estructurats. En tenia prou amb l’observació de la família i els éssers propers per extreure’n l’ànima, per abstreure’ls en el mirall dels seus retrats. La intensitat s’assaboreix a cada fotografia: va saber descartar l’anodí i triar l’inquietant.

Learoyd no utilitza un petit dispositiu mecànic, sinó una habitació com a càmera fosca. Els seus retrats, doncs, no són casuals i necessiten poses llargues. Són fotografies d’estudi, on la vida s’ha aturat. Però Learoyd no dona indicacions als seus models perquè es troba tancat a les fosques vigilant la imatge invertida que es projectarà damunt d’un gran paper sensible penjat de la paret. Mentre, els seus models resten en el silenci de l’habitació contigua. Tot està calculat, enfocament i distància, per tal de generar un retrat de mida més gran que l’escala real, amb la intenció de ressaltar vivament els detalls no sols de textura i forma sinó també de variació cromàtica.

L’emoció que susciten els retrats es deu a la imponent presència humana, igual que davant els retrats en blanc i negre de Cualladó, però amb el subratllat potent de l’efecte realitat pel format gegant de Learoyd. Davant les fotos, confon el miratge de la pintura, com als espectadors de l’hiperrealisme els sorprenien els quadres que semblaven fotos. Al 1839, Henry Fox Talbot tenia al cap un perfeccionament semblant per al seu invent quan tractava d’inscriure la fotografia en la història de l’art, tal com es pot llegir a The Pencil of Nature, publicat per primer cop en castellà, amb notes de Lydia Oliva (SD-Edicions).

Si no s’hagués produït la democratització del mitjà o la darrera revolució digital, probablement la perfecció tècnica de la càmera obscura de Talbot hauria justificat la incorporació del llenguatge fotogràfic a la creació pictòrica per les seves característiques d’unicitat. Aquesta pretensió l’ha aconseguit Learoyd. Talbot pensava que a l’art pictòrica li faltava la competència detallista per saciar l’avidesa de coneixement de l’observador. Un artista del pinzell, deia Talbot, “no es molestaria a copiar fidelment perquè ho consideraria indigne del seu talent, ni podria fer-ho sense un gran malbaratament de temps i esforç”.

La fotografia ha vingut a redirigir el pensament cap a allò que és, i ha desplaçat el valor del virtuosisme tan apreciat a la pintura pompier del XIX. Per això és bo advertir que davant les fotografies de Learoyd que pengen a la Fundació Mapfre un no s’hauria de deixar hipnotitzar per la il·lusió de la pintura, sinó obrir els ulls per endinsar-se en el misteri que, per mitjà de la tecnologia, s’ofereix de l’experiència tan emotiva de la presència humana que gairebé frega la pell, com s’experimenta amb els fugaços retrats de Cualladó.