La ciutat que ja s’ha independitzat

La ciutat on vaig néixer farà deu anys que es va independitzar d’Espanya al desembre. No trobareu la data en cap tractat internacional ni trobareu l’efemèride en els llibres d’història. Però aquell 20 de desembre del 2009 va quedar fixat en la ment de molts habitants de Vic com el dia de la desconnexió. Emocional, com a mínim. Igual que algunes desenes més de poblacions catalanes, aquell dia va fer una consulta no oficial sobre la independència. No hi havia cens, ni recompte oficial. Res. Però, a qui li calen formalismes avorrits ...

La ciutat on vaig néixer farà deu anys que es va independitzar d’Espanya al desembre. No trobareu la data en cap tractat internacional ni trobareu l’efemèride en els llibres d’història. Però aquell 20 de desembre del 2009 va quedar fixat en la ment de molts habitants de Vic com el dia de la desconnexió. Emocional, com a mínim. Igual que algunes desenes més de poblacions catalanes, aquell dia va fer una consulta no oficial sobre la independència. No hi havia cens, ni recompte oficial. Res. Però, a qui li calen formalismes avorrits quan es té la il·lusió de fundar un país nou? Va arrasar el sí, és clar. Per molt.

La participació, sempre oficiosa, no va superar el 44% de la població, que, tot i que no és majoria, no és poca cosa per a una ciutat de 40.000 habitants. Però les xifres no eren importants. “Ja hem votat”, se sentia entre els grups de gent. Espanya ja era el passat i cada dia està més absent de la vida diària. O, com a màxim, s'hi veu representada als carrers per una oficina de Correus i una estació de Renfe, totes dues força decadents, tot s'ha de dir.

Allà continua Vic deu anys després: a l’avantguarda de totes les protestes que organitza l’independentisme —que no són poques— després de dos referèndums fallits, la intervenció de l’autonomia i l’empresonament de mig Govern. Massa emocions fortes. El que avui no s’entén a Vic no és tant el fracàs evident dels polítics independentistes. El que costa d'entendre és per què l’altra Catalunya, la de les grans ciutats, mira amb escepticisme allò de fer la independència d’un dia per l’altre. No se senten gaires “en què ens hem equivocat?”, sinó “per què a Barcelona no trenquen amb Espanya d’una punyetera vegada?”.

I no és perquè no hi hagi altres problemes a la ciutat. Vic traspua prosperitat, sí. Hi ha una potentíssima indústria agroalimentària que nodreix d’embotits mig Europa i omple de pizzes refrigerades tots els supermercats d’Espanya. Però la mà d’obra d’aquesta indústria frega les condicions de misèria explotada per unes falses cooperatives que han fet que les hores extra mal pagades siguin la norma de vida.

Marroquins, ghanesos i nigerians són les seves víctimes preferides. I la ciutat ha aconseguit el dubtós honor de colar-se entre les que més guetització estan patint, segons un estudi de la mateixa Universitat de Vic, que alerta de la bomba de rellotgeria que està en marxa als obradors. Per no parlar de la contaminació de les aigües freàtiques que provoquen les granges de porcs que envolten la ciutat. Ningú s’ha preocupat d’explicar si tot això canviarà gaire al “nou país” que estan muntant.