Sant Jordi derrota el mal temps

Si se li dona una mínima escletxa, Sant Jordi respon i, com sempre, venç. I així ho ha tornat a fer aquest dimarts: la festa del Dia del Llibre ha començat amb pluja a bona part de Catalunya, però n’hi ha hagut prou que abans del migdia sortissin els primers raigs de sol perquè la jornada, que ha començat amb la gent retreta i més d’una parada coberta amb plàstics amb por d’unes vendes paupèrrimes, es mostrés com diu el seu manual perfecte: gent atapeint el centre de la ciutat i les llibreries, compra massiva de llibres i, esc...

Si se li dona una mínima escletxa, Sant Jordi respon i, com sempre, venç. I així ho ha tornat a fer aquest dimarts: la festa del Dia del Llibre ha començat amb pluja a bona part de Catalunya, però n’hi ha hagut prou que abans del migdia sortissin els primers raigs de sol perquè la jornada, que ha començat amb la gent retreta i més d’una parada coberta amb plàstics amb por d’unes vendes paupèrrimes, es mostrés com diu el seu manual perfecte: gent atapeint el centre de la ciutat i les llibreries, compra massiva de llibres i, esclar, de les roses que els acompanyen. En números: una venda superior al milió d’exemplars i més de set milions de flors. I amb la sensació que el sector editorial pot haver superat lleugerament, fins i tot, els 22 milions de facturació del 2018.

El que semblava que havia de ser una de les convocatòries més inhòspites dels últims anys s’ha salvat fins i tot prou folgadament. “El cel ens ha beneït”, ha dit una florista, convertint les primeres gotes en tot un auguri. Les xifres s’han normalitzat gràcies a l’afluència massiva a les parades a partir de mitja tarda i això malgrat la sensació que a la capital catalana hi havia menys gent de l’habitual. Potser ha estat així, però també és evident que es comencen a notar les estratègies de descongestió que l’Ajuntament de Barcelona, per motius de seguretat, va estrenar l’any passat després de l’atemptat de la Rambla del 2017. Era urgent: la Guàrdia Urbana ha arribat a comptabilitzar durant la diada que han passat fins a 1,2 milions de persones per les tres grans artèries que emmarquen la festivitat: el passeig de Gràcia, la rambla de Catalunya i la Rambla.

Destinar les famoses cantonades de l’Eixample a la rambla de Catalunya a les signatures de llibres i dotar de més parades els carrers connectors (Consell de Cent i Còrsega) que es van estrenar l’any passat per alleugerir de trànsit humà aquelles vies comença a donar fruits. Així mateix, s’ha anat animant el costat mar de la Diagonal, especialment entre Aribau i el passeig de Gràcia, on les signatures també s’han reconduït cap a l’antic lateral de vehicles, deixant buides les voreres pròpiament dites. També sembla que es consolida el pol de descongestió estrenat fa cinc anys al passeig de Sant Joan de manera espontània i que avui ja és una mena de Sant Jordi especialitzat en llibres infantils i juvenils i amants del còmic.

De tot això s’han beneficiat els caçadors de dedicatòries, que s’han pogut apropar més fàcilment als escriptors que signaven. Com sempre, la jornada ha ofert mil anècdotes i estranyes parelles de taula, com la que ha protagonitzat Jorge Herralde, debutant com a creador amb el seu Un día en la vida de un editor. Així, ha protagonitzat el que algú ha definit com “un duel de plomes” amb el seu autor Paul Preciado (Un apartamento en Urano), que ha estat una de les petites sorpreses del dia, sol·licitat tant per estudiosos com per membres del col·lectiu LGTBI. Abans, el fundador d’Anagrama havia estat amb un altre autor seu, David Trueba. Si bé s’estrenava, el cap s’ha permès indicar-li en quina pàgina i com quedaria millor la signatura.

Una altra parella curiosa l’han format l’exquisida cuinera Michelin Carme Ruscalleda (Felicidad), asseguda al costat de l’autor de Comer insectos, Isaac Petràs. “No n’he cuinat mai cap, però t’has de divertir menjant-ne”, concedia la primera. Tots dos han estat la punta de l’iceberg d’una proliferació de xefs estel·lars (els germans Roca, els Torres, Jordi Cruz, el pastisser Christian Escribà...) que han vingut a substituir l’atenció de la ja normalitzada presència d’autors mediàtics (Mario Vaquerizo, Ristro Mejide, les cantants Rozalen i Aitana, que debutaven...).

Amb ells (o contra ells) es defensaven a un molt bon ritme autors buscats que ja són clàssics, com Eduardo Mendoza (signava a ploma la seva sisena edició d’El rey recibe) o Enrique Vila-Matas, que amb tot just 20 dies esgotava el seu Esta bruma insensata, content davant la sensació que ha ampliat la seva base de lectors, “especialment en l’àrea de l’àmbit català”, apuntava mentre concloïa la seva signatura típica, l’estilitzada silueta d’un home amb abric i barret, sospitosament semblant a ell.

Sant Jordi va diluir, fins i tot, els polítics en campanya i els nombrosos estands dels seus partits. Això malgrat els esforços per cridar l'atenció, com la candidata del PP per Barcelona, Cayetana Álvarez de Toledo, que no va tenir objeccions a signar exemplars de... la Constitució, com si fos una de les seves mares.

Un altre estrany emparellament va ser el de l'autora de la sèrie Brujas y nigromantes, Raquel Brune, i l'economista Santiago Niño-Becerra, que mentre signava (en horitzontal) exemplars del seu El crash. Tercera fase, anava instruint els lectors sobre la caixa de la Seguretat Social (“és única”, li recordava a un) o avançava que, malgrat la duresa d'aquesta nova fase, “els tipus d'interès o la inflació creixeran poc”.

Gerard Quintana demostrava que el tiquet signatura i selfie (amb un o dos petons) és un format que no ha quedat desbancat; al contrari: davant d'una audiència majoritàriament femenina que li inclinar  el coll, el líder de Sopa de Cabra signava exemplars del seu debut novel·lístic, Entre el cel i la terra. “He fingit fins ara que era músic; em sento més impostor en la música que en la literatura; tota la meva vida he volgut ser escriptor i ja no penso deixar de fer-ho”, confessava.

També amb certa tribulació encaixava Marta Orriols que els lectors volguessin fotografiar-se amb ella, un punt d'exhibició que contrasta amb el to intimista davant la mort d'un company sentimental que aborda a la novel·la d'èxit Aprendre a parlar amb les plantes. “Xoca, però reflecteix la necessitat que té la gent de parlar d'aquestes absències íntimes”, diu l'autora poc després de dedicar-ne un exemplar amb un “que les ganes de tirar endavant t'acompanyin sempre”.

Molt més cap enfora i segur de si mateix i les seves històries es mostrava Rafel Nadal, que amb El fill de l’italià, es va convertir en la novel·la en català més venuda, segons els llibreters. Signant més enllà dels horaris fixats als qui se li apropaven (entre ells, la persona que li va inspirar el llibre), els seus editors elogiaven la seva veu propera i una narrativa fluida que el converteix en “una mena de Sherezade català”. I ell afegia: “I amb un lèxic amb el qual els faig descobrir paraules, però sense haver d'anar al diccionari”.

La llista provisional dels més venuts, tot i que no oferia sorpreses en l'àmbit de la no ficció en català, dominada per les propostes dels presos polítics catalans empresonats o pels seus advocats i assessors jurídics, sí que va proporcionar en narrativa castellana un nom inusual, desconegut potser en els fòrums literaris, però no per al mercat lector, com demostraven les llargues cues que l'esperaven. Agafaven el que ja és el seu tercer llibre, Todo lo que sucedió con Miranda Huff, amb un tiratge inicial de 100.000 exemplars. Es tracta de Javier Castillo, malagueny de 32 anys, que en fa cinc es va autoeditar a Amazon, i va arribar a vendre 40.000 unitats d'El día que se perdió la cordura, que el 2017 Suma de Letras va recollir en paper. Des de llavors, 250.000 exemplars d'aquell títol, l'abandonament de la seva professió de consultor de finances, i un segon (El día que se perdió el amor: 150.000). “Faig un thriller psicològic, però molt emocional, on passen moltes coses, amb un ritme molt anglosaxó”, s'explicava Castillo, feliç. Eren les coordenades de la jornada, resumides en les 10 raons per comprar una rosa a la paradeta de l'Esplai Turons, una de les quals feia així: “Per donar vida a l'oficina”. I l'oficina es ratllava i s'hi afegia “vida”. Un lema aplicable al Sant Jordi.