La Història al centre del combat

Història per entendre la realitat o Història per fornir d’arguments el combat polític. Per entendre, cosa que implica complexitat i matisos; o de blancs i negres al servei d’eslògans publicitaris. És evident que aquesta tensió no és gens nova, però certament en els darrers temps l’ús i abús de la Història sembla no tenir límits. Tanmateix, això no implica que els historiadors hagin de renunciar a oferir el seu coneixement, a ajudar a la interpretació dels conflictes actuals. Difícil, però necessari. En aquest context, dos historiadors ben coneguts ho intenten.

Des d’una perspectiva de l...

Història per entendre la realitat o Història per fornir d’arguments el combat polític. Per entendre, cosa que implica complexitat i matisos; o de blancs i negres al servei d’eslògans publicitaris. És evident que aquesta tensió no és gens nova, però certament en els darrers temps l’ús i abús de la Història sembla no tenir límits. Tanmateix, això no implica que els historiadors hagin de renunciar a oferir el seu coneixement, a ajudar a la interpretació dels conflictes actuals. Difícil, però necessari. En aquest context, dos historiadors ben coneguts ho intenten.

Des d’una perspectiva de l’hispanisme britànic, John Elliot presenta una proposta interessant: la comparació entre els casos d’Escòcia i Catalunya. Tot i que podria semblar que la comparació entre dues realitats tan diferents pot aportar poques coses, a la pràctica el mètode ajuda a explicar millor cadascun dels casos en particular. Conegut pel seu clàssic La revolta catalana 1598-1640 (1966), on estudiava les conflictives relaciones entre la societat catalana i la monarquia hispànica al XVII, Elliot prova de bastir una història de llarg recorregut, de cinc segles, sobre el que en diu “dues autoproclamades nacions” que presenten relats nacionals en part fonamentats en mites. El victimisme és per a Elliot un altre element compartit, sempre més acusat en els catalans. Per què?, podríem preguntar-nos. Tot i que intenta presentar-se com un analista imparcial, el seu relat carrega les tintes sobre uns escocesos i catalans que esdevenen pedra a la sabata de la construcció dels estats britànic i espanyol. En apropar-se als temps recents, les afirmacions d’Elliot perden solidesa, amb castellanoparlants que se sentien discriminats en la dècada de 1980, afirmacions d’adoctrinament de quaranta anys, en una Catalunya en què sembla que només hagués existit Jordi Pujol. Fiblat pel presentisme, afirma que “un referèndum difícilment es pot considerar com un procediment perfecte per avaluar l’opinió pública”. Al marge d’aquestes pàgines, i que el lector estigui d’acord o no amb les seves tesis, el llibre d’Elliot és un exercici interessant, que permet situar el cas català en un context més ampli. I genera una reflexió: caldria un exercici similar vist des de l’altra cara de la moneda, com és la construcció de les realitats estatals de la Gran Bretanya i Espanya.

Gairebé alhora ha sortit l’Informe sobre Catalunya. Una història de rebel·lia (777-2017), del medievalista José Enrique Ruiz-Domènec, que fa el llibre perquè “la situació ha exigit la necessitat d’explicar la veritable història catalana”. Volent emular Notícia de Catalunya de Vicens Vives, es planteja una visió històrica de llarg recorregut que expliqui el moment actual. Fita ambiciosa i arriscada en 200 pàgines, que no permeten matisos i condueixen a una visió esquemàtica. Així, divideix l’assaig en tres períodes: el primer, en què segons l’autor es forja un estil de vida, fins al XIII; el segon, assentat institucionalment, amb la Corona d’Aragó; i un tercer que comprèn des de 1714 fins avui, “quan ser o no ser d’Espanya es va convertir en el fonament de la realitat catalana”. El llibre posa l’accent en les divisions al si de la societat catalana (nyerros i cadells, busca i biga, la guerra civil del XV...), i a la constant de la rebel·lia, que sembla connotada positivament fins al 1714 (amb relació a 1640 es diu que hi havia “motius de sobres”), però que després es converteix en una actitud que condueix constantment a la frustració. Sobten afirmacions compensatòries, com quan explica que arran del 1714, si bé és cert que es van abolir la Generalitat, les Corts i el Consell de Cent, en canvi es van mantenir els gremis o el dret civil; de la mateixa manera que la imposició del castellà com a llengua oficial no va “coartar l’ús del català”. Contraposada a la rebel·lia, s’ha d’imposar la realitat, com diu que feia l’il·lustrat Antoni de Capmany, exemple a seguir amb l’argument que era un “català sòlid, incapaç de confondre desig i realitat”. Les Bases de Manresa i el primer catalanisme polític són el moment de la gran fractura, que s’accentua, diu, d’ençà la Transició, ja que des de 1977 començà un període, en que, ras i curt, simplement s’estava a l’espera de la independència. Obsessionat a trobar supremacisme arreu, incloent-hi persones com l’historiador Josep Fontana, les darreres pàgines circulen perillosament de l’assaig a l’argumentari més parcial de la batalla mediàtica actual.