Espanya, anys 30: cròniques d’un poble

“No s'arrambi tant a aquesta senyora, que li corren els polls per la toqueta”, alerten a l’humil costurera vídua, sense feina, que encara no domina els codis a la llarga cua per entrar al menjador social de l’Ajuntament de Madrid. Pobres de solemnitat, n’hi ha relativament pocs: molts hi són per “un mal pas momentani”; la majoria, per desnonaments, perquè el miserable salari ja no els arriba o perquè els nous temps els han convertit en prescindibles, substituïts per màquines… No és el Madrid actual sinó el de març del 1934 i la costurera és la reportera Magda Donato, que fa una setmana que s’h...

“No s'arrambi tant a aquesta senyora, que li corren els polls per la toqueta”, alerten a l’humil costurera vídua, sense feina, que encara no domina els codis a la llarga cua per entrar al menjador social de l’Ajuntament de Madrid. Pobres de solemnitat, n’hi ha relativament pocs: molts hi són per “un mal pas momentani”; la majoria, per desnonaments, perquè el miserable salari ja no els arriba o perquè els nous temps els han convertit en prescindibles, substituïts per màquines… No és el Madrid actual sinó el de març del 1934 i la costurera és la reportera Magda Donato, que fa una setmana que s’ha infiltrat entre els més desfavorits per escriure “En la cola de los hambrientos”, una sèrie per al diari Ahora. És un dels més brillants dels 25 reportatges que conformen Un país en crisis (Edhasa), apareguts en cinc revistes i sis diaris d’Espanya entre el 1929 i el 1939 i que, a més de conformar una instantània de l’Espanya republicana amb inquietants concomitàncies amb l'actualitat, és la mostra que “la crònica periodística a Espanya és d'alt nivell en aquesta època, en la qual ja es fa Nou Periodisme i d'infiltració”, apunta l'antòleg, el periodista Sergi Doria.

Amb un centenar de captaires conversarà Donato, pseudònim de Carmen María Nelken, germana de la política feminista Margarita Nelken, que practica com molts dels seus col·legues la infiltració, especialment en les misèries urbanes. Mentrestant, Ignacio Carral viurà l’“estreta germanor de la misèria”: “acudint a la caserna a menjar les sobres del ranxo” es passejarà pels baixos fons madrilenys, on serà col·lega del Pincha, amb el qual compartirà perilloses experiències per als vuit lliuraments de “Los otros. Cómo me hice hampón”, el 1930 per a Estampa (200.000 exemplars). Quatre anys després, per al mateix setmanari, en coneix un que admet que va tenir “cuneta en comptes de bressol” i es passeja per les carreteres desertes de Castella per escriure “Soy un vagabundo” i constatar que el rebuig i el maltractament uneix miserables pagesos amb senyorets.

Josefina Carabias només resisteix una setmana a l’Hotel Palace de Madrid com a serventa per al reportatge en tres lliuraments “Ocho días de camarera en un hotel de Madrid”, per a l'altre gran setmanari, Crónica. Escoltant rere les parets, espiant pels panys, llegint cartes, narra des de les infidelitats de senyors de bé a les dures condicions laborals de les cambreres, sempre a punt de ser descoberta i rebre una esbroncada merescuda perquè ni tan sols sap fer un llit. Un aire burleta esquitxa la seva prosa de fraseologia curta, com la de la majoria dels seus coetanis, tots sota l'influx ja del llenguatge radiofònic de l'època.

Sense disfressar-se, però també en el lloc dels fets hi ha Luis G. de Linares, incrustat en la companyia de Regulars que acabarà amb els últims miners revolucionaris refugiats a Astúries, durant la sagnant revolució d'octubre del 1934. Testimoni de la salvatge repressió, transmet amb angoixant realisme la mort dels caiguts per trets de l'exèrcit a Oviedo, amb les columnes, per a Crónica.

"La goma!, Conde… porta la goma!", crida Ignacio Sánchez Mejías per aplicar-se un torniquet a la cama per la qual se li escapa la vida l'agost del 1934 al poeta-torero perquè, després de la cornada, “de la cuixa va brollar instantani un enorme doll de sang, que va formar a la sorra una rosassa tràgica”, descriu Juan Ferragut per a Mundo Gráfico, present fins i tot al llit de mort, tan detallista (“la mà crispada en un dels barrots del llit”) que potser va servir a García Lorca per escriure “Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías”.

Si Lorca va poder inspirar-se en aquesta crònica, potser va fer el mateix Luís Buñuel per al seu documental Las Hurdes. Tierra sin pan amb la de José Ignacio de Arcelu del 1929 per a Estampa. Acompanyat per les fotografies de Benítez Casaux es va passejar pel “terrible silenci d'aquesta terra morta”, on unes 6.000 persones (“descalces, esparracades”) pateixen de misèria paupèrrima i paludisme i goll i els metges no poden ni fer un cens sanitari perquè la gent no sap ni el seu nom ni quan va néixer. “Primer viure”, exigeix el periodista abans que crear carreteres o la caserna de la Guàrdia Civil.

També és dur el compromís ideològic de Ramon J. Sender amb “aquesta Espanya que treballa i produeix i passa gana” però ja no té “ni dret als olis sants” per als seus morts, com contraposa davant la discussió dels guàrdies d'assalt que han protagonitzat la massacre de Casas Viejas, un dels quals assegura després de l'operació: “És clar que es cobren havers de campanya!”. I fins i tot exigeixen recompensa i gratificacions. El futur autor de Réquiem por un campesino espanyol aconsegueix donar veu al forense a “La Libertad” el novembre del 1933. Els agricultors morts “tenien els trets de bala al front” i presentaven “volada la volta craniana, com si haguessin rebut un tret de gràcia fet a boca de canó”.

La filla de Rasputin

Entre textos de Josep Pla, César González-Ruano, Agustí Calvet, Gaziel, o Ignacio Agustí, el pèndol de la vida ofereix entrevistes com la de Vicente Sánchez-Ocaña a Estampa (1929) a la filla de Rasputin just quan s'està convertint en best-seller a Espanya Cómo maté a Rasputín, el llibre del príncep Félix Yusúpov. Maria Rasputin passa per Madrid ballant danses siberianes en un circ. Del seu pare diu que era “un homenot fort, tosc, obert, jovial, efusiu”, “potser una mica violent”, i que el van matar per enveges de poder, però que “aquest suposat dimoni no va enviar a Sibèria ni un sol deportat”.

A “Imágenes”, l'agost del 1930, Rosa Maria Arquimbau constatava que els temps moderns eren contraris als gitanos de Barcelona. Els automòbils han enfonsat la compravenda de cavalls i mules; xollar gossos ja no és negoci des que s'han creat perruqueries canines al carrer Ferran i vendre retalls és suïcida des que grans magatzems com Can Jorba els venen a bon preu. 17 dies després, a la mateixa capçalera, la que té vint anys (com molts dels seus col·legues de llibre) Irene Polo persegueix Buster Keaton per la ciutat i constata que en una botiga li regalen un vestit de bany. Moltes coses no han canviat.