La Petra de Barcelona 92 torna a la ciutat

Als Jocs Olímpics de Barcelona 92 va haver-hi dues mascotes que van quedar a la retina i a la memòria de tothom: el Cobi i la seva eixerida amiga ballarina, la Petra, que va ser la imatge dels Jocs Paralímpics, que es van celebrar pocs dies després. Per crear la Petra, el seu dissenyador, Javier Mariscal, es va inspirar en una amiga seva, Lorenza Böttner (1959-1994), una artista xilena d'origen alemany que s'havia instal·lat a la ciutat i que feia unes pintures increïbles amb els peus i la boca. La cerimònia en què va participar Böttner, que van veure milions de persones a tot el món, va supos...

Als Jocs Olímpics de Barcelona 92 va haver-hi dues mascotes que van quedar a la retina i a la memòria de tothom: el Cobi i la seva eixerida amiga ballarina, la Petra, que va ser la imatge dels Jocs Paralímpics, que es van celebrar pocs dies després. Per crear la Petra, el seu dissenyador, Javier Mariscal, es va inspirar en una amiga seva, Lorenza Böttner (1959-1994), una artista xilena d'origen alemany que s'havia instal·lat a la ciutat i que feia unes pintures increïbles amb els peus i la boca. La cerimònia en què va participar Böttner, que van veure milions de persones a tot el món, va suposar una de les màximes contradiccions que va viure l'artista: la disfressa de Petra amagava la persona que havia lluitat per visualitzar la seva realitat com a dona malgrat haver nascut en un cos d'home, alhora que es reivindicava com a artista plena tot i la seva discapacitat, que li impedia crear amb les mans.

La Virreina rescata de l'oblit l'apassionant història de Lorenza Böttner a l'exposició Rèquiem per la norma (fins al 3 de febrer), la primera gran retrospectiva que es dedica a aquesta artista. “La Petra va eclipsar Lorenza Böttner com a artista. Ella no acceptava ser considerada discapacitada perquè ella no es considerava així”, assenyala el comissari de la mostra, el filòsof Paul B. Preciado, que destaca el fet que la seva prematura mort el 1994, víctima de la SIDA en un moment en què els fàrmacs no havien convertit aquesta malaltia en crònica, “va fer que caigués en l'oblit després que la història oficial ocultés el seu treball”.

La història de Böttner és tan crua com apassionant. Nascut com a Ernst Lorenz, als vuit anys es va electrocutar quan intentava agafar un niu d'un pal de la llum, cosa que li va causar grans ferides i li va fer perdre els dos braços. Després del trasllat a Alemanya va ingressar en centres per a discapacitats on vivien centenars de nens que havien nascut amb els membres malformats perquè les seves mares durant l'embaràs prenien talidomida i que eren considerats invàlids i deformes. Ernst es revela contra això, ingressa a l'Escola d'Arts i Disseny de Kassel, on comença la seva transformació “i colonització del cos”, que porta Lorenz a acabar sent Lorenza. “En un procés d'exploració visual i perfomàtica en el qual l'autoretrat i la dansa li serveixen com a tècniques de construcció experimental del cos”, explica Preciado. El seu treball de final de carrera del 1984 és un enorme mural en el qual apareix com a Lorenza pintada amb la planta dels peus, una peça impressionista que presideix una de les sales de la Virreina. En la seva tesi Discapacitat?! examina com “s'ha representat en l'art el cos no conforme” i una genealogia dels artistes sense braços o discapacitats de la història (com Toulouse-Lautrec i Frida Kahlo), en la qual s'inclou ella mateixa.

Transgènere

Els dibuixos, gravats, pintures i perfomances que Böttner fa entre el 1978 i el 1994 la mostren ocupant una multiplicitat de posicions de gènere i sexe: com a senyora victoriana, jove musculós, ballarina, noia punk, estàtua grega —Venus de Milo i Victòria de Samotràcia—, ballarina flamenca, Miss Món i efebus amb ales, com Ícar. “Es va inventar un marc de representació en el qual el cos amb diversitat es representa lluny dels discursos mèdics i del freak show”, assegura Preciado, que destaca com el treball de Böttner és “una reivindicació vitalista de la seva sexualitat i la seva transformació de gènere”. En la mostra apareixen moltes fotografies com a noia supermaquillada i com a noi barbut amb pèls al pit. Böttner feia uns dobles treballs, uns de petits, íntims a tinta, i obres més grans que executava en ple carrer, “les seves pintures ballades”, que causaven l'admiració i la sorpresa dels vianants.

Oblidada després de la seva defunció, l'exposició és possible gràcies al fet que la seva mare va guardar totes les seves obres a l'habitació de casa seva. Una petita selecció d'obres ja es va poder veure el 2017 en l'última edició de la Documenta de Kassel, de la qual Preciado va ser cap de programes públics. Després de la seva estrena a Barcelona, l'exposició ampliada es veurà a la Württembergischer Kunstverein de Stuttgart.