Eleccions en la voràgine permanent

D’aquí vuit mesos se celebraran unes eleccions municipals inèdites a la ciutat de Barcelona. Després de la sotragada que va suposar la convocatòria del 2015, amb la victòria d’una força amb menys d’un any de vida, la del 2019 no apunta a una estabilització sinó tot el contrari. Qualsevol supòsit sobre el resultat final corre el risc d’esberlar-se a la nit electoral.

A vuit mesos tot està per decidir, començant per l’oferta electoral. El quadre de candidats està a mig definir. Sabem que Ada Colau serà la cap de cartell de Barcelona en Comú (BeC) i que Jaume Collboni tornarà a encapçalar ...

D’aquí vuit mesos se celebraran unes eleccions municipals inèdites a la ciutat de Barcelona. Després de la sotragada que va suposar la convocatòria del 2015, amb la victòria d’una força amb menys d’un any de vida, la del 2019 no apunta a una estabilització sinó tot el contrari. Qualsevol supòsit sobre el resultat final corre el risc d’esberlar-se a la nit electoral.

A vuit mesos tot està per decidir, començant per l’oferta electoral. El quadre de candidats està a mig definir. Sabem que Ada Colau serà la cap de cartell de Barcelona en Comú (BeC) i que Jaume Collboni tornarà a encapçalar la candidatura del PSC. La resta no és clara. ERC té un candidat, Alfred Bosch, però també té damunt la taula una oferta per constituir una candidatura única del bloc independentista, conjuntament amb les restes de l’espai convergent, que tot i haver escollit Neus Munté com a candidata en primàries, a hores d’ara no té definit el cap de cartell. Tot apunta que Ciutadans (C’s) presentarà l’ex-primer ministre francès Manuel Valls, però no ho ha anunciat oficialment. Tampoc se sap qui encapçalarà les llistes del PP ni de la CUP. I tot a només vuit mesos dels comicis.

És un panorama que no té res a veure amb les eleccions durant els anys vuitanta i noranta, estables i previsibles. Hom podria pensar els resultats del 2015 com una sacsejada momentània que conduiria a una nova etapa d’estabilitat. Però tot indica que això no és així. Què està passant? Com és possible que haguem passat d’un model estable i predicible a un de tan volàtil, accelerat i imprevisible?

El que ha passat és el temps. D’una banda, els equilibris que sostenien el model electoral dels anys vuitanta i noranta s’han esberlat pel pas del temps. El vot als partits dominants ha envellit i ha reculat, afeblint-los, i ha donat pas a noves forces. Això ha anat lligat a un cert cansament, a una fatiga de materials del sistema, amb l’estocada final de la crisi econòmica i el seu correlat polític, cosa que ha provocat que un sector important de votants hagi buscat noves respostes a les preguntes de sempre.

El temps també ha passat d’una altra manera, i és que el cens electoral ha canviat extraordinàriament des dels anys noranta. El grup més nombrós dels electors que seran cridats a les urnes al maig és el dels nascuts amb la democràcia. Segons les dades del padró d’habitants de la ciutat, representen el 40% dels majors d’edat. Els més grans d’aquest grup van poder votar per primer cop en unes eleccions municipals el 1995. I un 10% dels que podran fer-ho al maig ni tan sols havien nascut quan es van celebrar els Jocs Olímpics de 1992.

Aquest canvi tan profund en la composició del cens electoral ha implicat canvis en la manera com aquest es comporta, de manera que les eleccions d’ara segueixen uns paràmetres molt diferents de les dels vuitanta o noranta. On abans hi havia estabilitat ara hi ha volatilitat, on abans hi havia concentració del vot ara hi ha dispersió, precisament perquè una part molt important dels que voten han nascut i han crescut en un món de canvi constant i d’acceleració permanent.

No es tracta d’una desviació del model tradicional de vot que serà corregida en un temps proper. No estem en un entreacte més o menys llarg entre dos períodes d’estabilitat. Som en una nova fase, que pot durar el mateix que va durar l’anterior, 30 o 40 anys, i que es caracteritza precisament per la manca d’estabilitat. És el signe dels nous temps.

La convocatòria del 2019 serà similar a la de fa quatre anys en el sentit que el resultat final és probable que sigui tan imprevisible com aleshores. L’electorat flotant, aquell que no tingui el vot decidit fins a l’últim moment, acabarà decidint la sort del govern de la ciutat i ho farà a l’últim moment, possiblement l’últim dia, i d’acord amb elements de conjuntura que a hores d’ara no podem preveure.

A les eleccions del 2015, 160.000 electors, un de cada cinc, van decidir el seu vot durant l’última setmana de la campanya. D’aquests, uns 50.000 es van decidir el mateix dia de la votació. És una tendència marcada, que és perceptible en tot tipus d’eleccions i que creix convocatòria rere convocatòria. Tenint en compte la dispersió del vot, el fet que una quantitat significativa d’electors decideixin el seu vot a l’últim moment fa que el resultat final sigui completament imprevisible, i això fomenta encara més la decisió tardana dels electors.

En el fons, el que succeeix és que el comportament electoral no és diferent de qualsevol altre comportament. Votem com vivim, i en el món actual vivim a batzegades, prenem les decisions en un marge temporal mínim i enmig d’un bombardeig permanent d’informació que ens arriba als terminals mòbils permanentment connectats i que consultem de manera compulsiva.

El vot cada cop depèn més de quina ha estat l’última polèmica a les xarxes socials que de la valoració que tinguem de la gestió duta a terme pel govern municipal durant l’últim any. En el món d’avui, el vot és més l’expressió momentània d’un estat d’ànim que el resultat d’una decisió meditada o l’expressió d’una posició política sòlida.

Parafrasejant Nietzsche, “si les classes socials no existeixen, l’elector pot votar qui vulgui”. I ho està fent. I ho farà durant una llarga temporada en eleccions cada cop més volàtils i cada cop més accelerades.

Oriol Bartomeus és politòleg, autor del llibre El terratrèmol silenciós. Relleu generacional i transformació del comportament electoral a Catalunya (Eumo).