Desapareguts de segona

El vídeo fascina per la vida que transmet. Se la veu ballant, bellugant la llarga cua de cavall i picant de mans entre riures, als carrers de la Zona Franca, on viu, l’últim lloc de Barcelona sense metro. La seva àvia s’ha passat els anys netejant, la seva mare ha saltat d’una feina a l’altra i el seu pare fa el torn de nit a la Seat. Caroline del Valle és una nena de barri. Des del 15 de març del 2015 està desapareguda. Els Mossos la donen per morta.

Us sona el nom? A mi, que pertanyo a...

El vídeo fascina per la vida que transmet. Se la veu ballant, bellugant la llarga cua de cavall i picant de mans entre riures, als carrers de la Zona Franca, on viu, l’últim lloc de Barcelona sense metro. La seva àvia s’ha passat els anys netejant, la seva mare ha saltat d’una feina a l’altra i el seu pare fa el torn de nit a la Seat. Caroline del Valle és una nena de barri. Des del 15 de març del 2015 està desapareguda. Els Mossos la donen per morta.

Us sona el nom? A mi, que pertanyo a l’inhòspit món dels successos, també em costa retenir-lo. La seva família ja no sap què fer perquè la cara de la Caroline, que tenia 14 anys quan va desaparèixer, surti a la televisió, ompli pàgines als diaris, corri per les ones de la ràdio, pronunciat el seu nom tal com toca, Carolain, en honor a la nena rossa de la pel·lícula Poltergeist, que acaba abduïda per un televisor.

El que sigui per tenir una pista d’on podia ser una menor que es va esfumar just quan deixava enrere la línia de la infantesa de barri: d’anar a dormir a casa la tieta i quedar-se amb les cosines a omplir el mòbil de selfis amb Las Nalgonas, el seu nou grup d’amigues; de portar bé l’escola a estar despistada i suspendre; de fer saltirons pel barri a fer-los a la discoteca; de dir la veritat a mentir per passar la nit a la Zona Hermètica de Sabadell. Però qui no s’ha esmunyit alguna vegada d’amagat per una finestra per anar al pub de moda quan encara no es té l’edat per fer gairebé res?

La Isabel Movilla assegura que algunes de les noves companyies de la seva filla Caroline es dedicaven a robar mòbils a joves que sortien tan atordits de les discoteques de la Zona Hermètica per l’alcohol que ni se n’assabentaven. I que per això van arrencar a córrer pels carrers del polígon industrial la matinada del 15 de març quan van veure arribar els Mossos.

La Caroline era amb ells i també va sortir corrents amb la nit i el fred al damunt. Des de llavors la seva família la busca sense descans. Han anat a qualsevol lloc on algú es pensava que l’havia vist. Han pentinat les discoteques buscant la seva cara entre adolescents. “Jo crec que estava planejat, que és una cosa de tràfic de persones i que la tenen en contra de la seva voluntat”, sosté infatigable la Isabel, sobre el possible destí de la Caroline. No la convenç la hipòtesi dels Mossos que algú la va matar i en va amagar el cos.

La policia té al punt de mira un dels amics de la Caroline. El jove va declarar que ella s’havia cansat de córrer, li va recomanar que s’amagués sota un cotxe, i ell va seguir fent gambades. Després de l’estampida, el grup de menors es va anar retrobant. El sospitós dels Mossos va arribar l’últim, després d’estar dues hores desaparegut. Anava tacat de fang i va dir que havia estat amagat. En tota aquesta estona no va trucar a ningú. La Caroline ja no va aparèixer.

Als Estats Units es va encunyar el 2006 la missing white woman syndrome (la síndrome de la dona blanca perduda), segons la qual la desaparició d’una dona jove, guapa, blanca i de classe alta tendeix a convertir-se en un boom mediàtic davant d’altres casos que passen inadvertits. La Caroline és blanca, és guapa, és jove, però no prové d’una família benestant. Un any després que ella s’esfumés, va desaparèixer Diana Quer, que sí que reuneix tots els requisits. El periodista Paco Lobatón, de l'irrepetible Quién sabe dónde, assegura al seu llibre Te buscaré mientras viva (Aguilar) que no recorda “cap impacte de tal magnitud” des de la desaparició de les nenes d’Alcàsser, la Miriam, la Toñi i la Desirée, el 1992.

L'advocat de la mare de la Caroline, Manuel Navarrete, creu que és una decisió exclusiva dels mitjans a quins casos es dedica més atenció. M’he aprofitat i he demanat l’opinió a un grup de periodistes de successos. “Hi ha molts ingredients diferents, però ni tan sols quan es compleixen tots es pot anticipar l’esclat”, explica Guillem Sánchez, d’El Periódico, que creu que existeix “un factor X” relacionat “amb la identificació que propicien la víctima, l’assassí o els familiars”. Anna Punsí, de la Ser, hi afegeix elements pragmàtics, com la “proximitat del lloc on passa als centres de treball dels mitjans” o la implicació que tenim en la cerca: “Després, durant el desenllaç, la família ja no pot allunyar els mitjans”.

Toni Muñoz, de La Vanguardia, recorre al context informatiu: “El dia que hi ha una moció de censura ja pots publicar qui va matar Kennedy, que no arribarà a ser mediàtic”. Carol Espona i Gemma Guzmán, les que tenen més experiència a l’esquena a TVE i RNE, respectivament, subratllen l’interès que pot tenir la policia a explicar els avenços d'una investigació com un element bàsic perquè la història continuï viva. I tots coincideixen en l’origen social. “Sembla que s’assumeix com a més normal que una persona pobra sigui més propensa al fet que li passi qualsevol fet criminal. En canvi, quan és una família poderosa o de classe alta, sorprèn i s’hi posa el focus mediàtic”, resumeix Muñoz.

Al llibre Laëtitia o la fi dels homes (Anagrama) —un relat polièdric i assossegat sobre l’assassinat d’una jove el 2011, que va obrir les ferides a França i que va ser utilitzat oportunament per Nicolas Sarkozy— l’autor, Ivan Jablonka, ho resumeix així: “La notícia d’un cas emergeix, neix en la consciència pública perquè es troba en la intersecció d’una història, d’un terreny mediàtic, d’una sensibilitat i d’un context polític”. I ho compara amb les Historias trágicas, de François de Rosset, del 1614, relats de successos, que va néixer molt abans que ho fessin els mitjans de masses i Ana Rosa Quintana. Històries que “més que alimentar la perversitat del lector, la purguen, com una catarsi, ajudant-lo a superar els traumes del temps i a domesticar la mort”.

La Isabel porta ara els cabells tenyits de caoba, com la Caroline. En la seva mirada hi ha la mirada de la seva filla, que no renuncia a trobar. “Es deu a si tens padrins o si no en tens, a més del morbo”, explica sobre el tortuós segon pla de la desaparició de la Caroline, a qui, al seu parer, també s’han dedicat pocs esforços policials. Ella ho veu així: “Si ets una família com la nostra, com milers de famílies espanyoles, treballadores i de classe obrera, el que pensen és que s’ha escapat i que ja vindrà”.