Goig i patiment d’un Eugenio cuirassat

Els recordatoris sobre Eugenio (1941-2001) acostumen a ser una antologia de les seves esplèndides aventis i, encara més, de l’esplèndida manera de contar-les: amb serietat, pausadament, com si a ell no li fessin cap gràcia, amb cèlebres incrustacions (Eugenio havia estat joier) del català. Ara, Xavier Baig i Jordi Rovira han presentat al Docs Barcelona Eugenio, un documental sobre el personatge i, en particular, sobre la persona. El retrat d’aquests dos Eugenios el van revelant fragments d’entrevistes televisives amb l’humorista —on mig s’explica, mig s’amaga—, amics i, sobre...

Els recordatoris sobre Eugenio (1941-2001) acostumen a ser una antologia de les seves esplèndides aventis i, encara més, de l’esplèndida manera de contar-les: amb serietat, pausadament, com si a ell no li fessin cap gràcia, amb cèlebres incrustacions (Eugenio havia estat joier) del català. Ara, Xavier Baig i Jordi Rovira han presentat al Docs Barcelona Eugenio, un documental sobre el personatge i, en particular, sobre la persona. El retrat d’aquests dos Eugenios el van revelant fragments d’entrevistes televisives amb l’humorista —on mig s’explica, mig s’amaga—, amics i, sobretot, parella i fills. El film no fa cap descobriment. Gerard Jofra, un dels fills, mànager seu i pilar del documental, va publicar un llibre sobre la seva vida quan feia 10 anys de la seva mort. Més o menys ja se sap: comença la seva carrera artística acompanyant amb la guitarra la seva esposa Conchita Alcaide —Los Dos—. Un duo amb poc repertori que Eugenio complementava amb l’explicació d’acudits. El seu èxit va fer que orientés la seva carrera cap a l’humor mentre Conchita va seguir fidel a la seva vocació musical. Va ser la mort de Conchita, l’any 1980, el que marca l’inici de l’enfonsament personal d’Eugenio, emmascarat per l’èxit professional. Pare de dos fills, en va tenir un altre de la seva relació sentimental amb Conchita Ruiz. Quan va morir d’un atac de cor, d’un cor mal cuidat a consciència, havia iniciat una tornada als escenaris —que havia abandonat desfet físicament i psíquica—, s’havia tornat a casar i feia hores que havia estat avi.

El que té de singular el treball de Rovira i Baig és que la història de la seva vida es va explicant, sense l’auxili de cap narrador, per persones que el van conèixer. Però en el cas de la família, els fills i la parella que va tenir durant uns anys, també es tracta de com van gaudir i patir la seva companyia. Pare, però massa absent; amant infidel... Per exemple, tal com expliquen, el canviant ús que fa Eugenio dels soterrani de la seva casa de Muntanyà és tota una definició de com l’envaeix la malenconia, la depressió, i els mals remeis que gasta per sortir-se’n. No és cap hagiografia. Era una persona, com totes, amb turbulències, que patia i feia patir, que estimava... Un Eugenio que pujava a l’escenari i ens feia riure a tots, cuirassat, impenetrable. Com diu el clixé: un pallasso que, durant molt de temps, va plorar per dins. TVE i TV3 són a la producció d’Eugenio, que, ara per ara, es pot veure a Filmin.

La verdad sobre el caso Mendoza. La 2 va emetre aquest documental d’Emilio Manzano que, fins fa poc, es podia repescar a la carta, però que ja ha estat despenjat. És un relat sobre l’etapa d’aprenentatge, sobre un Eduardo Mendoza encara desconegut com a escriptor. El mateix Mendoza assumeix un rol de producció, triant les fotos familiars de la infància o fent la locució del text que ha escrit per al documental. El film s’atura l’any 1975, quan es publica La verdad sobre el caso Savolta i Mendoza enceta el camí d’escriptor reconegut. Un reconeixement que no han fet malbé la seva senzillesa, gens impostada, i una ironia, amb dolenteria però sense ofendre, que esbudella els oripells acadèmics sobre la figura de l’autor. Un Mendoza que explica, per exemple, que una de les seves influències literàries més persistents ha estat El Pulgarcito, o que recomana als novel·listes una lectura anyal dels codis civil i penal. El documental explica els fonaments, gens excepcionals, d’una obra esplèndida. Per cert, vist a la carta, des d’internet, els subtítols —suposo que són de generació automàtica— presenten una quantitat incomprensible d’errors i bunyols. Des de noms propis inventats (Xeis Barral) a ortografies insensates (“recuerdo a ver leído”).