“La Feliu és viva!”

A les cinc del matí va sonar el telèfon de paret que els seus pares tenien al menjador. “Que és viva! Que és viva!”. Carlos Quílez, que llavors tenia 27 anys, no donava crèdit al que li explicava un guàrdia civil. “De debò?”, repetia el periodista. “Que sí, hosti, que sí, que la tinc al davant”. Tot seguit, Quílez va trucar al seu cap i va repetir el missatge: “La Feliu, la Feliu! Que és viva!”. La farmacèutica d’Olot, Maria Àngels Feliu, feia un any, cinc mesos i set dies que estava segrestada. Gairebé tothom, fins i tot la justícia, la donava per morta.

“És l’única vegada que he tingu...

A les cinc del matí va sonar el telèfon de paret que els seus pares tenien al menjador. “Que és viva! Que és viva!”. Carlos Quílez, que llavors tenia 27 anys, no donava crèdit al que li explicava un guàrdia civil. “De debò?”, repetia el periodista. “Que sí, hosti, que sí, que la tinc al davant”. Tot seguit, Quílez va trucar al seu cap i va repetir el missatge: “La Feliu, la Feliu! Que és viva!”. La farmacèutica d’Olot, Maria Àngels Feliu, feia un any, cinc mesos i set dies que estava segrestada. Gairebé tothom, fins i tot la justícia, la donava per morta.

“És l’única vegada que he tingut l’honor de parar la programació prevista per fer un flaix d’entrada, a les cinc i poc del matí, davant de la mirada atenta dels meus pares”, recorda Quílez per telèfon, ara que ja fa 25 anys del segrest més llarg d’Espanya comès per delinqüents comuns. Llavors treballava a la Cadena SER i va ser el primer periodista que ho va explicar. “És de les notícies més boniques que he donat”.

Gairebé a la mateixa hora, en aquest cas al costat d’un llit a Girona, sonava un altre telèfon: el del forense Narcís Bardalet. “Vaig pensar que era com un somni, potser una broma que algú em volia fer”, evoca. Però no. A l’altra banda de l’aparell parlava el fiscal Carlos Ganzenmuller, que portava el cas, i li demanava que reconegués la farmacèutica. L’havien trobada a dos quarts de quatre de la matinada en una gasolinera a Lliçà de Vall, plena de brutícia, amb una manta a les espatlles i dues monedes de 100 pessetes amb les quals intentava comprar una Coca-cola en una màquina.

La farmacèutica va ser traslladada primer a l’Hospital de Sant Pau, a Barcelona. Bardalet la va reconèixer ja a casa seva, a Olot. “El meu informe va ser contundent: havia passat tot aquell temps sense dutxar-se, sense depilar-se, sense tallar-se les ungles, sense tenir una mínima higiene…”. Se li marcaven els ossos, estava desnodrida, tenia fotofòbia, amb la pell blanca pel temps que havia passat sense que li toqués la llum del sol, i amb rascades per les picades dels insectes. Li costava caminar.

Feliu va passar 492 dies gairebé a les fosques, en un lloc humit i terrós, on no es podia posar dreta. A partir del quart mes, li permetien caminar 20 minuts al dia pel soterrani on hi havia el seu zulo, que avui dia és un garatge, el número 8 del passatge de Pujals, a Sant Pere de Torelló. És una zona tranquil·la de cases adossades, en un poble de la comarca d’Osona de poc més de 2.400 habitants, a 35 quilòmetres d’Olot, on va ser segrestada la nit del 20 de novembre del 1992, quan sortia de la seva farmàcia, i a 65 de Lliçà de Vall, on va ser alliberada, el 27 de març del 1994.

Aquell matí, l’advocat Carles Monguilod mirava TV3 amb la seva dona quan van explicar que havien alliberat la farmacèutica. Era Diumenge de Rams. “Jo sabia que era viva perquè es va demanar als segrestadors una prova”, recorda el lletrat, que més tard va assumir la defensa de Feliu. Consistia que li confirmessin l’apel·latiu afectuós que feia servir la família per referir-se a Feliu quan era petita: Netol. Els segrestadors van encertar el nom, que només els havia pogut dir ella, però la notícia mai va transcendir als mitjans de comunicació.

Ni tan sols el magistrat Fernando Lacaba –ponent de la sentència que va condemnar els cinc acusats a penes de fins a 22 anys de presó– veia tan clar que seguís amb vida. “Em va causar una grata impressió saber-ho”, explica el jutge. Encara que no volia deixar-se endur pel que explicaven els realities, en plena eclosió amb el cas de les nenes d’Alcàsser, s’imaginava el pitjor desenllaç. “Com més temps passava, més negatiu era. Amb ETA sabíem que o pagaves o et mataven. D’aquest segrest, no se’n sabia res”.

I és que a Maria Àngels Feliu la van segrestar sis individus que la van triar per la seva fortuna. Ramon Ullastre, vigilant municipal de Sant Pere de Torelló, en va ser el cervell. El va ajudar la seva dona, Montserrat Teixidor, dos policies locals d’Olot, Antoni Guirado i Josep Zambrano, que es va suïcidar, i dues persones més, Sebastià Comas, que la va alliberar, i Josep Lluís Paz, àlies el Pato. Tots viuen avui en llibertat.

Es van cometre molts errors en la investigació del cas, i dues persones van ingressar a la presó preventiva acusats de l’assassinat de la farmacèutica, que mai es va arribar a cometre. Fins al seu alliberament, gairebé ningú va creure que seguís viva. Feliu va ser segrestada quan tenia 34 anys, i tres fills d’entre dos i cinc anys. La van alliberar quan n’havia de fer 36. Avui, amb 59 anys, fa vida normal a Olot, on regenta una farmàcia.