El retrat d’un home sense rostre

En un lloc de la frontera hongaresa, un home amb el seu fill en braços fuig dels guardes que dispersen els refugiats. La periodista grava la batuda pel seu canal de televisió i sense deixar d’enfocar la seva càmera de vídeo li fa la traveta. Quan l’home s’aixeca de terra, mira la dona i comença a plorar.

On aniran a parar les seqüències de la crònica contemporània? El periodisme és actualitat i tot record és redundància. La consciència moral és amnèsica i només fa mal mentre dura l’espectacle. Com conservar viva l’expressió de sorpresa que es va dibuixar en el rostre d’aquell home humil...

En un lloc de la frontera hongaresa, un home amb el seu fill en braços fuig dels guardes que dispersen els refugiats. La periodista grava la batuda pel seu canal de televisió i sense deixar d’enfocar la seva càmera de vídeo li fa la traveta. Quan l’home s’aixeca de terra, mira la dona i comença a plorar.

On aniran a parar les seqüències de la crònica contemporània? El periodisme és actualitat i tot record és redundància. La consciència moral és amnèsica i només fa mal mentre dura l’espectacle. Com conservar viva l’expressió de sorpresa que es va dibuixar en el rostre d’aquell home humiliat?

L’artista urbà Grip Face, acompanyat pel comissari i crític d’art Jordi Pallarés, presenta al casal palmesà de Can Marquès, les obres d’art que ha disseminat pels murs de la ciutat (també a Amsterdam, Bilbao i Valldemossa). La propietària del palau, la col·leccionista d’art Nieves Barber, que amb freqüència obre casa seva a les actuacions de la comunitat artística mallorquina, ho escolta amb gran interès.

L’artista Grip Face sosté un anonimat reservat i al mateix temps una enèrgica intervenció en l’escenari teatral de la ciutat. Les seves interrogacions sobre la personalitat són corrosives i fan trontollar la jactància de la raó abstreta: potser l’artista és al cap i a la fi un obstacle per a l’obra d’art. Però com renunciar al jo soc? Com impedir que el jo amagat es declari autor de les meves obres? Atès que aquests jocs d’identitat són perillosos, l’artista els contempla ara amb mansuetud i perplexitat. Ja veurem què passa després.

De moment, el seu ocultament coincideix amb el dels rostres emmascarats que ha pintat en el revers de la llista de carrers palmesans. A les portes enrajolades dels edificis clausurats, a la tàpia d’un suburbi, entre els enderrocs de les ruïnes abandonades, a la façana de les cases condemnades a l’enderrocament. Amb aquests murals l’artista il·lumina aquesta perifèria menyspreada pel disseny i, al mateix temps, fa tremolar el bust hermètic d’uns desconeguts.

Com a epígon del postmodernisme, s’insinua un vigorós art imminent: un estil que mentre devora els seus ancestres, assaja les formes expressives de l’avenir. Grip Face maneja la ironia de l’art pop, la nerviosa inquietud de l’art urbà i el llenguatge bastard del grafisme publicitari. L’art beu avui en aquest magatzem de residus: les imatges oblidades, les petjades esborrades pel pas del temps, les emocions vulgaritzades pel consum, sortiran del femer a través d’una lúcida indagació estètica. L’artista contemporani és l’encarnació dels mestres morts i farts.

En els caps de Grip Face, en la sèrie que ha titulat Black Faces –‘males cares’ segons l’afortunada versió de Pallarés–, ha estat retratat un personatge en el qual palpita el nostre propi recel, desconfiança, indiferència, repudi i menyspreu. Amb aquest repertori de gestos teatrals, les màscares de la tragèdia contemporània, Grip Face dona forma a un esperit del nostre temps: a les males cares que no deixen d’instigar-nos.

Les icones urbanes de Grip Face, que aguaiten el transeünt descurat, són l’al·legoria dels absents. La forma artística que adopten entre nosaltres per anunciar els qui esperen a l’altre costat de la frontera. Com un cor de caps impassibles una massa d’emigrants sense rostre es desplaça i hi acudeix el mateix veí que els sent apropar-se amb la seva confusa aflicció.