Llindars de ‘meublés’ com a peces d’exposició

“Què són aquests marbres foradats? Era una antiga cuina? Són les pedres on tallàveu la carn?...”. Els empleats del restaurant Amaya, a la Rambla de Barcelona porten mesos acostumats a aquestes  preguntes. Normalment juguen una mica amb els clients. Són pacients, deixen que els interrogants volin per la imaginació sabent que ni el més aplicat dels comensals trobarà la resposta correcta.El passat mes de març una de les propietàries del restaurant, Mireia Torralba, va col·locar a l'entrada del negoci dues plaques de marbre allargades. Dues làpides amb dos forats de la grandària d'un puny cadascun...

“Què són aquests marbres foradats? Era una antiga cuina? Són les pedres on tallàveu la carn?...”. Els empleats del restaurant Amaya, a la Rambla de Barcelona porten mesos acostumats a aquestes  preguntes. Normalment juguen una mica amb els clients. Són pacients, deixen que els interrogants volin per la imaginació sabent que ni el més aplicat dels comensals trobarà la resposta correcta.El passat mes de març una de les propietàries del restaurant, Mireia Torralba, va col·locar a l'entrada del negoci dues plaques de marbre allargades. Dues làpides amb dos forats de la grandària d'un puny cadascuna d'elles. Ningú endevina qui va ser l'escultor que va foradar de forma tan desigual les pedres. Els cambrers, després de posar a prova als clients, cada vegada més intrigats donen una resposta transformada en un veritable cop de puny de picardia. La mateixa Torralba l'ha respost en diverses ocasions.

La Rambla preolímpica era un veritable referent de la “fauna, no precisament animal” de la ciutat. “En aquesta part del passeig, als números 22 i 24 hi havia dos meublés. Els dos marbres es trobaven als llindars dels immobles. Alla les prostitutes s'insinuaven als clients durant hores”, recorda Torralba. Van ser dècades de taloneig que van esculpir uns marbres testimonis del que va ser aquesta part de la ciutat. El 2005, el propietari de l'Amaya, Ignasi Torralba, juntament amb el propietari de l'estanc veí, Imanol Elguezábal, van anar comprant a poc a poc els pisos dels dos meublés. Van reformar els edificis i van construir-hi un hotel. La reforma era considerable però Mireia tenia molt clar que volia conservar aquells marbres que, potser de forma involuntària, s'han convertit en una espècie d'homenatge aquella Rambla de la qual poc o res queda.

Quan van adquirir els meublés, “els pisos estaven dividits en mil cubículs i cadascun tenia un lavabo amb connexions d'aigua molt rudimentàries, pel que vam haver d'enderrocar tota l'estructura”, recorda Mireia Torralba. Els llindars desgastats a cop de taló seguien allà. “El meu pare i jo des del primer moment vam decidir conservar-los, hi havia molta gent que ens preguntava que feríem amb ells. Vam començar a notar que hi havia moltíssim interès en les lloses i vaig dir als operaris que els arrenquessin amb molta cura. L'endemà, quan van anar a retirar-los, algú els havia tacat amb pintura d'esprai”, recorda. Tot un misteri que mai es va resoldre. La propietària de les relíquies va enviar els llindars a un marbrista perquè intentés restaurar-los i, després d'un temps, va col·locar-los en un menjador amagat.

Des de fa uns mesos són aquestes pedres les que reben la clientela en un lloc d'honor: la porta principal de l'Amaya. Al costat dels dos llindars de marbre, un cartell (també recuperat d'aquells meublés) resa: Habitaciones María. “Les pedres van viatjar al negoci del marbrista i van tornar. Fa poc van tornar a sortir, només sis mesos, ni més ni menys que a Móstoles”, informa Mireia. En aquella localitat madrilenya, les escultures dissenyades a cop de taló van formar part de l'exposició Més enllà. Monuments and Other Coincidences, al Centro de Arte Dos de Mayo.

Després del viatge van tornar i ara les petjades del taloneig estan exposades “no com defensa d'una professió sinó com pura arqueologia urbana, un homenatge al que va anar aquesta part de Barcelona”.

La Rambla de Santa Mònica era el lloc on, abans dels Jocs Olímpics, es concentraven més prostitutes. En l'actualitat, quan cau la nit, diverses joves ofereixen serveis sexuals al passeig, però dècades enrere aquesta zona era una de les més canalles de la ciutat, repleta de meublés. “Aquí hi havia vegades que un client convidava a menjar a una prostituta i quan la seva dona entrava al local amb unes amigues l'havia d'amagar perquè no l'enxampés”, somriu Mireia. La clientela actual ha canviat. Ara entra i inspecciona les làpides intentant endevinar si eren part d'una “antiga cuina o, potser els marbres on tallaven la carn”.