De barris i de censura

La falta d’una política cultural pròpia i renovadora per part de l’equip de l’alcaldessa Colau està donant els primers fruits, recollits amb alegria pel regidor Collboni, que acaba de presentar a toc de trompeta el seu pla. Sant tornem-hi, per descomptat. És el que ofereix el socialista, ben custodiat pel seu assessor personal, Xavier Marcé, l’home vetat per les bases dels comuns per formar part de l’equip oficial dels socialistes en pactar amb Barcelona en Comú i donar a l’alcaldessa una mica més de majoria. Caldrà parlar-ne més d’aquest assumpte. Marca Barcelona, turisme i el que penja. La c...

La falta d’una política cultural pròpia i renovadora per part de l’equip de l’alcaldessa Colau està donant els primers fruits, recollits amb alegria pel regidor Collboni, que acaba de presentar a toc de trompeta el seu pla. Sant tornem-hi, per descomptat. És el que ofereix el socialista, ben custodiat pel seu assessor personal, Xavier Marcé, l’home vetat per les bases dels comuns per formar part de l’equip oficial dels socialistes en pactar amb Barcelona en Comú i donar a l’alcaldessa una mica més de majoria. Caldrà parlar-ne més d’aquest assumpte. Marca Barcelona, turisme i el que penja. La cultura com a instrument d’Estat (aquí municipi) al servei publicitari de l’Estat (ídem).

A l’espera de veure a qui li importa en realitat el canvi cultural que necessita una ciutat com Barcelona en relació amb els desitjos dels seus votants i dels vents que bufen i que seguiran bufant, estan en dansa ara mateix dues qüestions de política cultural utilitària i sense vergonya de ser instrument d’Estat (de municipi).

En plena setmana de la festa major, l’equip Colau brega 1) amb el pregó i 2) amb la censura prèvia dels altres grups municipals a l’exposició que prepara al Born i que, cal repetir-ho, no està oberta.

Sobre el pregoner, res a dir: l’escriptor Javier Pérez Andújar ha rebut un encàrrec i segur que el complirà bé. Tampoc res sobre el contrapregó de l’actor Toni Albà, cadascú a la seva. El rellevant és en tot cas que les festes no estiguin organitzades amb els criteris que caldria esperar del nou Ajuntament: veu als barris i entitats gestores, descentralització d’aquesta mateixa gestió, acords en xarxa. Fins i tot així, la festa la faig quan em plau i tant em faria el pregó. Però estaria la mar de bé que no l’organitzés l’Ajuntament si no és que es vol que la festa continuï sent instrument de govern. Vegin les festes de Gràcia, Sants, Sarrià, en les quals els veïns i per descomptat les veïnes són la veu cantant.

Però el consistori assegura que aquesta serà la Mercè dels barris. D’acord: es faran més coses fora de la Rambla, plaça de Catalunya i Montjuïc. Però d’aquí a dir que tot el que no siguin els barris de la perifèria urbana i els suburbis no compta, és un abús conceptual i polític. Un abús de política cultural. El consistori sembla que té una noció de l’Eixample, posem-hi, servil amb el tòpic que aquí hi viuen els burgesos de fa cent anys. I això que l’alcaldessa i el tinent d’alcalde Pisarello viuen per la Sagrada Família. Però no només resulta que l’Eixample ha estat des del principi un barri interclassista, sinó que ara coneix les pitjors extorsions de la marca Barcelona.

No és l’únic barri violentat. Informes recents assenyalen que, en una ciutat de tants pisos buits i de rendistes que són veritables urbanotinents absentistes, les polítiques inversores presents i tolerades estan expulsant els veïns del centre. Segons l’Informe sobre el mercat de l’habitatge que elaboren Tecnocasa i la Universitat Pompeu Fabra, els grans inversors internacionals compren quatre de cada deu pisos. Quatre de deu! A Ciutat Vella (86%), a l’Eixample (47%), a Gràcia (48%), a Maragall (39%) on més. Els seus preus són alarmants, tant de venda com de lloguer. Si la festa ha de parlar de barris, això també és aquí.

Tal vegada per despistar del que passa als barris, els regidors s’embarbussen sobre l’exposició que encara no s’ha vist però que tots els que no la preparen posen a parir (i a les xarxes socials, ni t’ho explico), Franco. Victòria. República. Impunitat i espai urbà. Repeteixo el que vaig dir aquí fa un mes: no s’hi val, la censura és intolerable. La censura prèvia que llibres i guions de pel·lícules i de teatre havien de passar durant el franquisme, més encara. De debò que no puc comprendre com una reunió de la Comissió de Drets Socials, Cultura i Esports (!) pot admetre i celebrar aquest “debat”, que no és tal sinó un episodi de la guerra cultural en marxa. De guerra de memòries.

No tenir un projecte propi de política cultural té aquests efectes. La cultura, com la festa, només demana una cosa, llibertat. Llibertat d’expressió, de creació, de difusió. Si els comuns segueixen jugant al de sempre, sense posar límit als utilitaristes de la cultura, que no s’esperin una altra cosa.

Mercè Ibarz, és escriptora i professora de la UPF