Bruce Springsteen arrasa a Barcelona

A les 21:25 el Camp Nou es va enfonsar. "Hola Barcelona, hola Catalunya!" Va dir un senyor vestit de fosc, amb la seva inseparable armilla emmarcant un cos sòlid i dos braços encara musculosos. Cridòria infernal, de 65.000 persones donant la benvinguda a Europa a la gira de The River que el dia 17 visitarà Sant Sebastià i el 21 Madrid. Impresionant. I tot això va quedar en res quan van sonar els primers concordes de Bandlands, primera cançó del repertori, sonant a tot drap, com una puntada d'energia, un xut de passió que per moltes vegades que s'hagi viscut mai es contempla i...

A les 21:25 el Camp Nou es va enfonsar. "Hola Barcelona, hola Catalunya!" Va dir un senyor vestit de fosc, amb la seva inseparable armilla emmarcant un cos sòlid i dos braços encara musculosos. Cridòria infernal, de 65.000 persones donant la benvinguda a Europa a la gira de The River que el dia 17 visitarà Sant Sebastià i el 21 Madrid. Impresionant. I tot això va quedar en res quan van sonar els primers concordes de Bandlands, primera cançó del repertori, sonant a tot drap, com una puntada d'energia, un xut de passió que per moltes vegades que s'hagi viscut mai es contempla impàvid, a ningú deixa sense pestanyejar. Little Steven amb el seu mocador de pirata al cap s'afegia al micro a The Boss i el concert iniciava el seu vol amb aquestes imatges mil vegades vistes, però malgrat tot sempre viscudes com una primera vegada, com un primer petó. Sense permetre que la tensió baixés, No surrender sonava en segon lloc, trencant-se així l'ordre dels temes interpretats en la gira nord-americana, que començava amb temes de The River.

So a tot drap, encara donant més sensació de volum per la forma de cantar de Bruce Sprignsteen, qui ho donava tot a cada paraula, a cada frase, a cada moment. Ho va fer també en la tercera cançó My Love Will Not Let You Down, que ja va donar pas a temes de The River mentre l'estadi, literalment, embogia. No és una exageració, era, va ser, així mateix, tal qual. No hi havia per menys, van passar per escena The Ties That Bind, Sherry Darling, Jackson Cage, una inopinada i triomfal I'm Going Down" corejada per la multitud, un Hungry Heart, que va suposar inicis d'afonia entre tots els que la van corejar; és a dir, gairebé tot l'estadi, i una Out In The Street en la qual el mateix Bruce es va fer una passejada entre la multitud, la bogeria de la qual, si això era possible, va augmentar. I perquè la tensió no baixés, el buit entre l'una i l'altra no solia anar més enllà del one, two, three que cridava el cap als seus músics i, per extensió, a l'estadi.

I bé, d'acord, el so no era excel·lent, almenys en el primer tram del concert, en el qual s'atrapava el personal ja d'entrada, tirant de potència, entrega i sensació de comunió, laica, amb el rock. Perquè la nit no acabés amb prematurs atacs de cor, quan es portava una hora de concert la pressió va començar a baixar i va sonar Here She Comes Walkin per enllaçar-la sense solució de continuïtat amb I Wanna Marry You. El punt àlgid d'aquest recés de tranquil·litat enmig de la tempesta elèctrica el va iniciar una entrada d'harmònica i, sí, The River omplia tot el Camp Nou de llums de mòbils titil·lant com en un cel digital sota el qual tothom semblava estimar-se. Va ser realment bonic, un instant d'una emotivitat absoluta. Salva d'aplaudiments, instants de silenci i de nou una balada, aquesta vegada la profunda Point blank, amb el seu llarg desenvolupament cadenciós, pausat, emmarcat per l'estampa de Bruce Springsteen, sense guitarra, cantant al centre de l'escenari, donant sentit a la lletra amb el moviment dels seus braços.

I com sempre, la música com a única protagonista. L'escenari, rematat per les banderes d'Estats Units i de Catalunya, era gran, només això. Només el que calia per destacar la humanitat d'una banda de senyors grans encapçalada per algú que als seus 66 anys es creix sobre els escenaris, que ocupa per hores mostrant una entrega física sens dubte increïble a la seva edat. I el millor és que malgrat que se sap que els concerts d'Springsteen són així, sense truc, apel·lant a valors elementals, segueix sorprenent, segueix aclaparant, permet seguir pensant que, malgrat tot, tot no s'ha perdut. I per més inri cada concert és diferent, i el de Barcelona va incloure peces no habituals a la gira nord-americana com Atlantic City o Darlington County, entre d'altres.

Havia transcorregut hora i mitja i The Boss, incansable, es va dedicar a recollir i llegir els cartells que li tendien els fans indicant-li cançons que volien escoltar. Una festa. Podia millorar? Aquí va Glory Days, va semblar pensar, i de nou l'estadi totalment bolcat. És el que va continuar fent fins al final de la nit, una nit èpica de més de tres hores i mitja en la qual es van alternar balades i peces que retrunyien a l'estómac: Ramrod, Drive All Night, Lonesome Day, Brilliant Disguise, The Rising, Purple Rain recordant Prince, Born In The USA, Born To Run y Dancin In The Dark amb totes les llums de l'estadi enceses… fins a la final Twist and shout.

Sí, no resta espai per al cinisme. The Boss va començar triomfal la seva gira europea. Cada actuació serà diferent, però cada concert serà igual, un pols al tedi, un missatge nítid i sense giragonses: la música, el rock, és un dels millors lenitius. I Bruce Springsteen, el millor remeier de multituds.