Manel muden de camisa sense canviar de pell

Els colors canvien en relació amb la llum que reben. A la penombra un verd no és el mateix que a ple sol. Manel són un color, un color bàsic que parteix del pop i del folk, però que canvia a tenor del context, que si escau és el pas del temps i les possibilitats que els ofereix per escapar d'allò que és evident,  sabut, rutinari i ja inventat. Fa anys sonaven a ukelele i a foc de camp il·lustrat, i en la nit del divendres, a Banyoles, en el primer dels seus concerts de la nova gira, poc hi havien de semblan...

Els colors canvien en relació amb la llum que reben. A la penombra un verd no és el mateix que a ple sol. Manel són un color, un color bàsic que parteix del pop i del folk, però que canvia a tenor del context, que si escau és el pas del temps i les possibilitats que els ofereix per escapar d'allò que és evident,  sabut, rutinari i ja inventat. Fa anys sonaven a ukelele i a foc de camp il·lustrat, i en la nit del divendres, a Banyoles, en el primer dels seus concerts de la nova gira, poc hi havien de semblant amb aquell grup. Bé, sí, eren els mateixos, i les seves cançons segueixen pautades per melodies pop i les seves lletres continuen narrant sense desmai, però semblava si no un altre grup, sí una mutació del mateix grup, del mateix color banyat ara per una altra llum.

El seu primer concert estava previst al claustre del monestir de Sant Esteve, idea genial del festival a(phònica), que amb ells presentava la seva programació, que es desenvoluparà al juny a la ciutat del museu Darder i del llac. Però la pluja ho va impedir i l'Auditori va atapeir a quatre-cents fidels que van veure i van viure l'evolució d'una banda que s'asfixia si no es mou, com les balenes en encallar, com alguns taurons a nedar. Amb un repertori sostingut per una majoria de noves composicions, amb Ai Dolors en una versió diferent que dificultava que el públic la cantés, i Boomerang com a únic testimoni dels seus dos primers discos, el quartet va enfilar les seves cançons, de marcat accent electrònic en disc, sense precisar excessiva parafernàlia o arranjaments imprevisibles. Amb prou feines unes senzilles programacions i la resta es va sostenir com sempre, amb guitarres, amb un baix no a totes les peces, bateria i quatre veus. Els Manel de sempre, però diferents. Els Manel d'ara. Els nous Manel de cada nou disc.

I la veritat és que el concert va resultar conceptualment impecable, prescindint d'alguns desajustaments de so naturals en una primera actuació, a part del canvi de recinte d'última hora. Va quedar clar que temes com La serotonina o Sabotatge poden acabar sent clàssics, com van acabar sent-ho Boomerang, Benvolgut, Quin dia feia amics o aquest Teresa Rampell que va tancar l'actuació. Amb prou feines 18 cançons per deixar clar que a Manel només se li poden fer fotos en moviment, que especular amb els seus passos és moneda a l'aire i que segueixen pautant la seva pròpia existència, desviant-se del camí trillat cap a la fama. Fa anys que hi són, però amb concerts com el de Banyoles queda clar que no acampen en aquest territori com els altres. Triomfar de forma sostinguda no només és una qüestió de talent, ho és també de plantejament.