Dibuixant els ulls de l’assassí

Fins que una de les menors no va parlar de la cicatriu a la cara de l'agressor i el retrat robot policial va poder fer-se amb més precisió, el cas del pederasta de Ciudad Lineal (Madrid) es trobava en punt mort. A partir d'aquell moment, la investigació va fer un gir i en pocs dies l'autor dels segrestos va ser detingut a Santander per la Policia Nacional. Aquesta tècnica, recurs narratiu molt utilitzat en les pel·lícules de cinema negre, encara resulta crucial per a determinats casos. No obstant això, l'avanç en els mètodes d'investigació i la irrupció de la tecnologia han fet que cada vegada...

Fins que una de les menors no va parlar de la cicatriu a la cara de l'agressor i el retrat robot policial va poder fer-se amb més precisió, el cas del pederasta de Ciudad Lineal (Madrid) es trobava en punt mort. A partir d'aquell moment, la investigació va fer un gir i en pocs dies l'autor dels segrestos va ser detingut a Santander per la Policia Nacional. Aquesta tècnica, recurs narratiu molt utilitzat en les pel·lícules de cinema negre, encara resulta crucial per a determinats casos. No obstant això, l'avanç en els mètodes d'investigació i la irrupció de la tecnologia han fet que cada vegada s'utilitzi menys i han soterrat la part més artesanal d'aquesta feina. Els departaments de policia científica de la Guàrdia Civil, el Cos Nacional de Policia (CNP) i l'Ertzaintza recorren avui a programes informàtics amb extenses llibreries de models de cada part del rostre que agilitzen una reconstrucció en què el més important és la memòria de la víctima. Però la tècnica original sobreviu en un dels cossos policials espanyols.

Sobre la taula del caporal David Miró hi ha llapis de 15 gruixos diferents, un difuminador, una goma de molla de pa (perquè no desprengui boletes molestes) i una d'elèctrica que elimina els traços com si fos màgica. Cap d'ells es consideraria artista, però a la majoria d'aquests policies sempre els ha agradat dibuixar. D'altres simplement n'han hagut d'aprendre i basar-se en les regles bàsiques i els cànons de proporció de les belles arts. I tot i així, com comenta Miró fent broma, de vegades surt "un xurro". Aquest mosso d’esquadra és un dels cinc membres de la unitat d'identificació facial dedicats als retrats robot. Una tècnica policial que ja només aquest cos autonòmic segueix fent a mà, com a les pel·lícules. Hi ha hagut de tot, fins i tot retrats de gent que no existia i que la suposada víctima –una adolescent– s'inventava per justificar una escapada nocturna. En dibuixen uns 25 l'any i, en alguns casos, encara resulten decisius. “En la investigació del sicari que va matar un home al carrer de Santaló [al centre de Barcelona] ens va ajudar molt”, recorda Miró.

Va succeir el febrer del 2009. Un home va disparar al clatell a Félix Martínez Touriño, director del Centre Internacional de Convencions de Barcelona a la confluència del carrer de Santaló amb la travessera de Gràcia. Duia un passamuntanyes que va llançar quan va sortir corrents, igual que la pistola amb què va perpetrar l'assassinat. Les úniques pistes que tenien els Mossos van ser un fotograma de molt mala qualitat de la càmera de vigilància d'un comerç i el testimoni de diversos vianants. Amb aquesta informació el departament d'identificació facial va elaborar el decisiu retrat robot de Jorge Andrés Madrid, el sicari colombià que va cobrar 9.000 euros per assassinar un home en ple centre de Barcelona.

Els retratistes juguem amb l’estat de xoc de la víctima. En aquestes situacions el cervell actua com una càmera fotogràfica

El problema és que el retrat robot no serveix com a prova, sinó més aviat per descartar sospitosos. Acostuma a utilitzar-se per a delictes de robatori amb força o agressions sexuals, en els quals la víctima ha estat en contacte molt poc temps amb el delinqüent. Per això, el més important –i el més difícil d'extreure– és la informació que roman viva en el record. “La ment percep el rostre de forma global. I per al cervell és complicadíssim descompondre'l. Els retratistes juguem amb l'estat de xoc de la víctima. En aquestes situacions el cervell actua com una càmera fotogràfica. Potser algú en una situació normal no és capaç de descriure la seva mare, però una altra persona que ha patit aquest xoc emocional, pot descriure una persona que ha vist uns segons”, sosté Miró.

El retrat robot hauria de ser el primer a què es recorre després d'una agressió per no intoxicar el record de la víctima. És important no mostrar fotografies per no emborratxar-la amb imatges, sostenen tots els investigadors. I perquè sigui realment útil, el testimoni/víctima hauria de ser capaç de descriure, almenys, tres dels quatre trets bàsics: ulls, nas, boca i forma de la cara. De tots ells, expliquen els experts, els ulls acostumen a ser el més complicat de descriure i el triangle que formen amb el mentó és la part més característica i inalterable del rostre.

El dibuix a mà alçada, que també utilitza combinat amb altres tècniques l'FBI, té alguns avantatges. Es triga una mica més a fer, al voltant d'una hora i mitja, però pot arribar a ser més versàtil que les llibreries preestablertes. A més, mai sembla una fotografia, que sol confondre les víctimes i encasella el record. “Si és un esbós, aquest ventall s'obre. Es fa de forma progressiva i ajuda a fer que la víctima en recordi més detalls. Si ho fas per aproximació [software] amb patrons fets, a la víctima li costa més arribar a aquest record”, assenyala Miró.

La Policia Nacional i la Guàrdia Civil utilitzen des de fa anys un programa informàtic anomenat Facette. De fet, Juan Bastos, el cap de la secció de tècniques identificatives del CNP, ni tan sols recorda l'última persona que es dedicava a fer-los a mà. I els casos en què la policia judicial recorre a aquest departament són cada vegada menys. Uns quatre o cinc l'any, explica aquest expert en la matèria. Bastos ho atribueix a la precisió de les investigacions, però també a com de difícil resulta avui dia que una càmera de videovigilància no caci en algun moment el delinqüent i aporti informació suficient. “Els investigadors recorren al retrat robot quan el cas està en un punt mort, i per sort això no passa gaire”, assenyala.

Al CNP cinc persones s'encarreguen d'aquest tipus d'identificació. El programa que fan servir té 542 tipus de nassos, 691 formes diferents d'ulls i 195 boques. A més, els models es poden retocar per adaptar-se més fidelment al record de la víctima, que no sempre és gaire nítid. El procediment acostuma a durar al voltant d'una hora. “Intentem que la sala on fem l'entrevista sigui el més asèptica possible perquè no es distorsionin les imatges que conserva el cervell. Però és lent. Sempre hem considerat que si en 10 minuts hem fet el retrat robot és que no serveix”. O, com diria el caporal Miró, és que el resultat és "un xurro".