25 anys d’aluminosi al Turó de la Peira

“Va ser el preu a pagar pel desarrollismo, un nyap del franquisme que es va menjar la democràcia”. És la síntesi que la periodista Laura de Andrés fa del drama que el barri del Turó de la Peira va afrontar quan l'11 de novembre de 1990 es va enfonsar el número 33 del carrer del Cadí. Un enfondrament que va provocar la mort d'una veïna, Ana Rubio, i que va constatar el que els veïns feia anys que sospitaven: el barri de 196 edificis i 4.000 habitatges aixecat per Román Sanahuja entre 1953 i 1961 es desfeia com un sucre per culpa del ciment aluminós (mal) aplicat. En els següents 13 any...

“Va ser el preu a pagar pel desarrollismo, un nyap del franquisme que es va menjar la democràcia”. És la síntesi que la periodista Laura de Andrés fa del drama que el barri del Turó de la Peira va afrontar quan l'11 de novembre de 1990 es va enfonsar el número 33 del carrer del Cadí. Un enfondrament que va provocar la mort d'una veïna, Ana Rubio, i que va constatar el que els veïns feia anys que sospitaven: el barri de 196 edificis i 4.000 habitatges aixecat per Román Sanahuja entre 1953 i 1961 es desfeia com un sucre per culpa del ciment aluminós (mal) aplicat. En els següents 13 anys 11 illes amb 142 edificis van haver de ser completament rehabilitades i es van enderrocar i van tornar a alçar-se cinc illes (54 edificis).

Los veïns convivien amb 2.000 puntals als seus pisos, i molts amb el sentiment d'humiliació de qui havia posat la seva il·lusió en un habitatge en el qual van entrar procedents d'una barraca

Han passat 25 anys i De Andrés reconstrueix la història del Turó de la Peira a Vides Apuntalades (Editorial UOC). No només recull com ho van afrontar els veïns. Sinó també el context en el qual es va aixecar a tota velocitat un barri per donar cabuda a barraquistes de Barcelona: “El barraquisme horitzontal es va substituir per un altre de vertical”, afirma l'autora. Barraquistes procedents de l'èxode del camp que van ser tractats molt durament fins al punt que el 1949 l'Ajuntament va crear el Servicio Municipal para la Represión de Nuevas Barracas i Ampliación de les existents. I mentre amb una mà reprimia, amb l'altra, l'Administració, pressionada per donar resposta a la migració, obria la mà a la incorporació de la iniciativa privada en la política d'habitatge “de renda limitada” i redactava un Pla Parcial a mesura de Sanahuja.

L'autora reconstrueix, amb l'aportació de testimonis, l'associació de veïns, arxius i hemeroteca, com Sanahuja va utilitzar per construir habitatges un ciment, l'aluminós, que accelerava 28 vegades els terminis de construcció del portland —que França havia gairebé prohibit des de 1943 per fer obra pública— i a sobre el va utilitzar malament; per més que el seu proveïdor, Cementos Molins, va assegurar que les instruccions als sacs eren correctes.

El reportatge recorda com les administracions van ignorar les alertes dels experts en construcció; evoca les queixes no escoltades de veïns humils quan van veure que el barri s'esquerdava entre taques d'humitat i sorolls sospitosos; i rememora casos d'enfonsaments d'edificis i escoles en països europeus als 70.

El 1989, a instàncies del Col·legi d'Arquitectes, l'Ajuntament va fer un estudi demolidor que xifrava en 400 els habitatges deteriorats i va alertar que caldrien “mil milions de pessetes per reparar l'envelliment prematur”. Després de l'enfonsament de l'11 de novembre de 1990 les Administracions es van creuar retrets que amagaven “el veritable quid de la qüestió: qui pagava el desastre?”, diu De Andrés, que en el llibre documenta el rastre de l'aluminosis en el conjunt de Catalunya. Només al Turó hi havia lesions en el 43% dels forjats.

El cas de l'aluminosis del Turó de la Peira es va arxivar el 1993 sense culpables. “El jutge no troba raons de pes perquè ningú pagui les conseqüències penals del sinistre”, escriu De Andrés. Les Administraciones no estaven obligades a inspeccionar els habitatges. La Generalitat no va difondre una circular informativa sobre l'ús de ciment aluminós perquè no estava obligada jurídicament a fer-ho. Cementos Molins venia un ciment amb la patent en regla i autoritzat. Tampoc no es responsabilitza Sanahuja, malgrat que el jutge entén que “els ciments van ser mínims i fets deficientment” i que si la relació entre aigua i ciment hagués estat adequada i els àrids no haguessin estat granítics “gairebé amb tota seguretat no s'hagués produït l'enfonsament de l'edifici”.

El cas de l'aluminosi del Turó de la Peira es va arxivar el 1993 sense culpables. “El jutge no troba raons de pes perquè ningú pagui les conseqüències penals del sinistre”.

Mentrestant, al Turó els veïns convivien amb 2.000 puntals en els seus petits pisos i molts amb el sentiment d'humiliació de qui havia posat tots els seus esforços i il·lusió en un habitatge en la qual van entrar procedents d'una barraca. Emocionants testimonis que recull De Andrés a Vides apuntalades. Com el de José Molina: va arribar al Turó amb cinc anys procedent de La Perona, va créixer al barri, va presidir l'Associació de Veïns, es va fer advocat i va acabar exercint d'advocat contra Sanahuja. “El Turó va ser víctima de la desídia i la corrupció del Govern franquista que sabent que el ciment no es podia utilitzar el va permetre per fer habitatge davant la necessitat imperiosa d'allotjar les fornades d'immigració dels 40, 50 i 60 a qualsevol preu i no tenint en compte les mínimes garanties de qualitat”. “No es va poder inculpar ningú perquè entre tots la van matar i ella sola es va morir”, diu qui va representar als veïns “amb la pressió de tenir tot un barri darrere i de voler respondre amb rigor”.

Antonio Silva, actual president de l'associació, que durant dècades va tenir una sabateria al barri, subratlla tres qüestions: el que va aconseguir la lluita veïnal, “la por que encara té molta gent que no vol parlar”, i el que “ha guanyat el barri” després del desastre: “un ambulatori, dos centres cívics, voreres decents i vuit blocs nous”.

Amb Vides apuntalades, Laura de Andrés tanca la trilogia que va arrencar amb els anteriors llibres sobre l'estraperlo (El preu de la fam) i les barraques (La lluita dels invisibles). Sempre amb el mateix objectiu: Quants anys han de passar perquè puguem fer memòria històrica? “Els fets recents són difícils i dolorosos d'estudiar. Cal respectar als qui no volen parlar, cal deixar tancar ferides, però també deixar parlar a qui vulgui", afirma. I lamenta que a més de la ferida, els veïns hagin de suportar l'estigma de ser “del barri de l'aluminosi”.