Dialèctica

Un regidor de l’Ajuntament de Barcelona porta tatuada la paraula amor al puny de la mà dreta, i la paraula odi al puny de la mà esquerra. Ho porta, com molts lectors ja deuen haver pensat, per imitació del fals predicador que interpreta Robert Mitchum a la pel·lícula de Charles Laughton La nit del caçador. És un personatge sinistre, la pura encarnació del mal.

No sabem si el regidor que l’imita també aspira a posseir els seus mateixos atributs, però el que és segur és que és un home del seu temps. Ho és perquè juga a pel·lícules, i el temps tendeix a l’infantilisme, i perquè le...

Un regidor de l’Ajuntament de Barcelona porta tatuada la paraula amor al puny de la mà dreta, i la paraula odi al puny de la mà esquerra. Ho porta, com molts lectors ja deuen haver pensat, per imitació del fals predicador que interpreta Robert Mitchum a la pel·lícula de Charles Laughton La nit del caçador. És un personatge sinistre, la pura encarnació del mal.

No sabem si el regidor que l’imita també aspira a posseir els seus mateixos atributs, però el que és segur és que és un home del seu temps. Ho és perquè juga a pel·lícules, i el temps tendeix a l’infantilisme, i perquè les lletres que porta tatuades als punys anuncien la glòria dels sentiments, i el temps venera el sentimentalisme. El venera en l’esport de masses, en la literatura de masses, en el cinema de masses, en l’educació, en el periodisme, en la pràctica política i en la mateixa noció del que és o hauria de ser la democràcia. I d’aquest temps del regidor, que també és irreparablement el nostre, han nascut els grans col·lectius dedicats sense repòs a passar el rosari de l’autoelogi i a cantar les lletanies de l’exclusió: amor i odi compartits construeixen identitats, i el primer evita que es percebi la indignitat del segon.

Hem vist multituds emocionades, polítics llagrimosos, processons de torxes. Hem vist legions de pares oferint els seus fills al déu de la Nació. Hem vist com el fotoperiodisme estimulava la filantropia recreativa i com la vida animal s’equiparava a la humana. Fins i tot hem vist gent desconsoladament ofesa en la seva dignitat col·lectiva per un anunci de televisió, i hem assistit a un augment progressiu, a la vida pública, del gust per la procacitat i l’insult escatològic, signes inequívocs d’un sentimentalisme a flor de pell. Els sentiments no admeten discussió. Si una persona ens confia que s’ha enamorat d’una altra fins al punt que ja no pot ni menjar ni dormir, potser li podem dir que no li convé gaire, però no li podem dir que menteix o que no té raó; i si ens parla de l’animadversió gratuïta que li produeix determinat congènere, li podem aconsellar que no hi pensi tant, que no se’n faci mala sang, però tampoc el podem acusar de mentider ni rebatre amb arguments la baixa passió que ens confessa.

Gràcies a les prestacions que ofereixen —són impermeables al raciocini, s’inoculen amb una facilitat extraordinària i presenten un índex de contagi elevadíssim—, els sentiments es revelen com la vareta màgica dels grans timoners. Alguns polítics contemporanis n’han redescobert les virtuts i els oposen amb ira a les lleis i al bé comú. El cinema i la literatura no es poden banyar en el sentimentalisme sense ofegar-se en la cursileria. En política, la cursileria anuncia la tirania, la dialèctica dels punys del nostre regidor.