Una veu amb dues llengües
El 6 d’octubre passat, a l’edició espanyola, americana i brasilera, s’hi va afegir una nova pestanya: Catalunya
6 d'octubre del 2014. Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba). A les sis de la tarda tocades, un nou projecte d'EL PAÍS va començar a caminar. A l'edició espanyola, americana i brasilera, s'hi afegia una nova pestanya: Catalunya. Per primera vegada, i després d'algunes reflexions al llarg dels anys, el diari es podia llegir en català en el seu nou domini, elpais.cat.
No vam tenir treva. Minuts després de prémer el botó inaugural, saltava la primera notícia que ja va fer posar la màquina en marxa. Una sanitària de Madrid es convertia en el primer contagi per ebola fora de l'Àfrica....
6 d'octubre del 2014. Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba). A les sis de la tarda tocades, un nou projecte d'EL PAÍS va començar a caminar. A l'edició espanyola, americana i brasilera, s'hi afegia una nova pestanya: Catalunya. Per primera vegada, i després d'algunes reflexions al llarg dels anys, el diari es podia llegir en català en el seu nou domini, elpais.cat.
No vam tenir treva. Minuts després de prémer el botó inaugural, saltava la primera notícia que ja va fer posar la màquina en marxa. Una sanitària de Madrid es convertia en el primer contagi per ebola fora de l'Àfrica. Des de llavors ja no hem parat. I com a prova el registre del grup de WhatsApp de la redacció d'elpais.cat: ni una hora sense missatge. La intenció sempre ha estat ser global i local amb Barcelona com a referent. I l'esforç se centra cada dia a tenir un perfil propi. Per això diversos periodistes contractats expressament i especialitzats en diverses àrees, una màquina de traducció i un equip de lingüistes cuiden de les dues potes clau d'aquest projecte: les històries i l'idioma en què s'expliquen, el català.
No estan sols. De fet, formen part d'una redacció més àmplia, la d'EL PAÍS Catalunya. Una sola veu en dues llengües. L'edició digital d'EL PAÍS en català busca, a més, oferir continguts propis i ho demostra amb seccions com les reflexions lingüístiques del Brou de llengua, de Rudolf Ortega; les cròniques de Cristian Segura; el Corredisses, de Ramon Besa; les històries televisives de Tomàs Delclós; la sàtira política del blog Jau Coloma, de Maiol Roger; el Com una moto, de Nadia Tronchoni; el Món rodó, de Jordi Quixano, i les suculentes Cròniques de les Balears, d'Andreu Manresa. Als fixos els afegim l'olfacte periodístic de Rebeca Carranco, el bon fer tecnològic de Jordi Pueyo, l'estil de Mar Rocabert, l'esperit teatral de Toni Polo, l'ànima local de Jordi Mumbrú i l'ímpetu d'Ivanna Vallespín. Sense perdre de vista l'opinió, altes dosis culturals gràcies al suplement Quadern i l'última hora. Només al juliol, elpais.com va tenir 1.068.000 usuaris únics a Catalunya, segons el mesurador ComScore per a dades PC. Com va dir la periodista Olga Viza en recollir el premi Quim Regàs: “El més important no és on treballes, sinó amb qui ho fas”. I de bona gent i gent bona, a EL PAÍS Catalunya, no ens en falta. Que no canviï.