Una pugna barri a barri
L'alta polarització geogràfica del vot a Catalunya farà dels avanços de participació un indicador clau per predir abans del tancament dels col·legis el suport independentista
La gran polarització que el pols independentista ha provocat en l'electorat té la seva projecció sobre el mapa de Catalunya, amb unes zones ben definides en les quals l'independentisme creix amb força i d'altres on els que augmenten el seu suport són els partidaris de mantenir els llaços amb la resta d'Espanya. Això farà dels avanços de participació de les eleccions d'aquest diumenge, que permeten saber en quines zones es mobilitzen més els votants, un indicador "molt útil per predir abans del t...
La gran polarització que el pols independentista ha provocat en l'electorat té la seva projecció sobre el mapa de Catalunya, amb unes zones ben definides en les quals l'independentisme creix amb força i d'altres on els que augmenten el seu suport són els partidaris de mantenir els llaços amb la resta d'Espanya. Això farà dels avanços de participació de les eleccions d'aquest diumenge, que permeten saber en quines zones es mobilitzen més els votants, un indicador "molt útil per predir abans del tancament de les urnes si les candidatures independentistes aconseguiran la majoria a la qual aspiren", vaticina Francesc Amat, investigador de l'Institute For Political Economy and Governance (IPEG) de Barcelona.
L'anàlisi de les dades agregades de les anteriors eleccions catalanes del 2012 i 2010 mostra com la qüestió independentista ha empès cap als extrems la distribució territorial del vot a Catalunya. El suport a l'anomenat bloc del sí va créixer el 2012 de forma notable a les places on el nacionalisme ja era fort, mentre que el contrari va passar en aquelles zones menys propenses a posicions sobiranistes. Més enllà de l'habitual comparació entre l'àrea metropolitana de Barcelona i la Catalunya interior, les diferències territorials de vot es repeteixen amb xifres gairebé idèntiques en comparar ciutats com Girona i Tarragona, comarques com Osona i el Baix Llobregat, i districtes de Barcelona ciutat com Gràcia i Nou Barris. La plaça més favorable a l'independentisme és en els tres casos la primera.
El fenomen ofereix exemples cridaners, com els dels barris de Dalt la Vila i Bufalà de Badalona. Separats només per un carrer, el primer va donar suport el 2012 en una proporció de 2 a 1 als partits a favor de la independència, mentre que en el segon el resultat va ser just a l'inrevés.
Francesc Amat, en un capítol del llibre Cataluña en la encrucijada —coordinat per Toni Rodón i Lluís Orriols—, analitza el comportament electoral tan dispar que entre el 2010 i el 2012 van tenir barris propers en ciutats de tot Catalunya. Amat destaca els casos de Reus, Mataró i Sabadell, tot i que sosté que el fenomen "es produeix a la majoria de ciutats". "El suport als partits independentistes va créixer al centre i els eixamples, mentre als barris més perifèrics CiU va perdre molt suport i van créixer forces com Ciutadans", afegeix. Aquest fet està relacionat amb factors socioeconòmics, com la renda i la immigració dels anys 50 i 60, tot i que Amat també destaca que "la polarització geogràfica observada amb l'independentisme és més intensa" que la tradicional de l'eix esquerra-dreta.
El 2012 la participació va créixer de forma important a tot Catalunya. Va aconseguir el 67,8%, nou punts més que el 2010, cosa que va fer que per primera vegada votessin més catalans en unes eleccions autonòmiques que en unes generals (les del 2011). Malgrat aquesta pujada, i al fet que la participació va créixer amb més intensitat a les zones no independentistes, es van mantenir les diferències de participació —prop de 10 punts— registrada històricament entre les zones més i menys nacionalistes.
El més destacable, tot i això, és a qui va beneficiar la pujada en les dues zones. A les places independentistes, els nous vots van anar a parar gairebé íntegrament als partits que avui formen el bloc del sí —CiU, ERC i CUP—, que van arribar a sumar més del 80% dels sufragis en comarques com el Pla de l'Estany mentre que la suma de la resta de formacions va perdre pes.
CiU, en canvi, es va enfonsar allà on l'independentisme és minoritari (prop de 10 punts), pèrdua que no van poder esmorteir ERC i la CUP que es van quedar amb només dos de cada 10 nous vots. La resta de paperetes, de forma aclaparant, van donar suport a les formacions que avui rebutgen la independència unilateral i per la via ràpida que proposen Junts pel Sí i la CUP.
Els avanços de participació seran útils per prendre el pols a la jornada electoral, però com tots els indicadors tenen les seves limitacions. No permetran saber a quines candidatures, especialment entre les contràries a la independència, beneficiarà una hipotètica pujada de la participació. Tampoc reflectiran el possible transvasament de vots de l'antiga CiU a Unió. I donaran poques pistes sobre els que el 2012 van votar ICV —avui a Catalunya Sí que es Pot—, ja que aquesta formació va ser la que va tenir el seu suport —encara que minoritari—, repartit de forma més homogènia per tot el territori.
Però si, com s'ha plantejat, els resultats d'aquest diumenge només han de servir per saber l'abast del suport independentista, cal parar esment als avanços que es faran públics a les 13.30 i a les 18.30 amb les dades de mitja hora abans. Amb una última precaució: el ritme amb què els votants acudeixen a les urnes, tot i que bastant homogeni, no és igual a tot arreu. Malgrat que les dades varien d'una zona a una altra, en general són els votants de les zones independentistes els més matiners a acudir a les urnes.