“On és la carn?”

Als anys vuitanta, als Estats Units, la cadena de menjar ràpid Wendy’s va llançar una dura campanya de publicitat contra el seu principal competidor, en la qual mostrava una imatge de l'hamburguesa estrella del rival i es preguntava: “Where’s the beef?” (on és la carn?). El 1984, a les eleccions primàries per escollir el candidat del Partit Demòcrata a la presidència, el que havia estat vicepresident dels EUA, Walter Mondale, va increpar el seu contrincant, Gary Hart, en un debat televisiu amb la mateixa pregunta: “Where’s the beef?”, com volent demostrar la seva inc...

Als anys vuitanta, als Estats Units, la cadena de menjar ràpid Wendy’s va llançar una dura campanya de publicitat contra el seu principal competidor, en la qual mostrava una imatge de l'hamburguesa estrella del rival i es preguntava: “Where’s the beef?” (on és la carn?). El 1984, a les eleccions primàries per escollir el candidat del Partit Demòcrata a la presidència, el que havia estat vicepresident dels EUA, Walter Mondale, va increpar el seu contrincant, Gary Hart, en un debat televisiu amb la mateixa pregunta: “Where’s the beef?”, com volent demostrar la seva incapacitat per plantejar propostes interessants.

Passat ja l'equador de la campanya electoral al Parlament de Catalunya, em ve al cap aquella cèlebre pregunta que han utilitzat moltes vegades a Amèrica. “On és la carn?”, podríem increpar la majoria dels líders que participen als mítings i els debats electorals.

Desgraciadament, la campanya es manté en termes binaris: sí o no a la independència de Catalunya. Els candidats s'ataquen entre ells o els seus partits oblidant-se que són unes eleccions autonòmiques. I els líders nacionals que van a aquesta comunitat a donar un cop de mà, llancen els seus missatges pensant en els comicis de final d'any que determinaran qui governarà a Espanya a partir del 2016.

És com si Artur Mas i els seus socis s'haguessin sortit amb la seva i haguessin convertit unes eleccions autonòmiques en un plebiscit sobre la secessió. Amb això, han aconseguit dues coses. En primer lloc, radicalitzar el debat en benefici seu i etiquetar els votants entre veritables catalans i traïdors espanyolistes. I, en segon lloc, evitar que es faci balanç de la legislatura i es plantegin propostes polítiques, econòmiques i socials al marge del projecte d'independència.

Embolicar-se en la bandera, sigui quina sigui, és una vella tècnica nacionalista utilitzada al llarg de la història. Els símbols poden amagar els programes ocults, el populisme i, en molts casos, la corrupció. A Catalunya, l'estelada està tapant el 3%, les fortíssimes retallades socials i la falta d'un projecte polític real per al futur de Catalunya.

A més, mentre es culpa l'Estat espanyol i s'ignoren els advertiments de les institucions europees, els principals líders mundials i els empresaris i banquers catalans i de la resta d'Espanya, el so dels himnes i els colors de les banderes impedeixen sabia quina és la realitat: que darrere de tot això hi ha poc contingut, poca carn.