TV3, la seva
La característica diferencial de TV3 i Catalunya Ràdio respecte a les altres emissores públiques és que són instruments per a la construcció nacional
Durant molts anys, no sé si també ara, un dels lemes de TV3, la televisió pública de la Generalitat, va ser que era "la nostra", la dels catalans. Implícitament s'estava introduint en el subconscient que Televisió Espanyola era d'Espanya, és a dir, dels altres, dels que no són “dels nostres”. L'objectiu de sempre: contraposar dues nacions, diferents i separades, confrontades. El verí, doncs, ve des de lluny, servit en comptagotes.
La televisió de la Generalitat va començar a emetre el 1983, un 11 de setembre, naturalment. Aleshores no existien a Espanya televisions privades i les únique...
Durant molts anys, no sé si també ara, un dels lemes de TV3, la televisió pública de la Generalitat, va ser que era "la nostra", la dels catalans. Implícitament s'estava introduint en el subconscient que Televisió Espanyola era d'Espanya, és a dir, dels altres, dels que no són “dels nostres”. L'objectiu de sempre: contraposar dues nacions, diferents i separades, confrontades. El verí, doncs, ve des de lluny, servit en comptagotes.
La televisió de la Generalitat va començar a emetre el 1983, un 11 de setembre, naturalment. Aleshores no existien a Espanya televisions privades i les úniques emissores eren TV1 i TV2. Ja en aquesta època inicial es va començar a utilitzar el lema de "la nostra" i també un altre, molt significatiu, a Catalunya Ràdio, anomenada "La ràdio nacional de Catalunya". Si Espanya tenia Radio Nacional –creada per Franco amb aquest nom el gener del 1937, al cap de pocs mesos d'iniciar-se la Guerra Civil– Catalunya no podia ser menys: els nacionalismes sempre s'assemblen.
La característica diferencial de TV3 i Catalunya Ràdio respecte a les altres emissores públiques és que són instruments per a la construcció nacional. No es tracta, com és tan freqüent, que els governs de torn influeixin, o intentin influir, en les notícies dels telenotícies, sinó que tots els seus programes, des dels infantils als concursos, des dels serials als espais esportius, van dirigits a establir quin és el model del bon català, en oposició al que anomenen català espanyolista, unionista o, senzillament, fatxa.
Aquests dies s'ha parlat molt de TV3. Cancel·lar unes hores abans d'emetre-la una entrevista amb l'exministre socialista Josep Borrell que, amb Joan Llorach, acaba de publicar un llibre excel·lent titulat justament Las cuentas y los cuentos de la independencia, i el contingut del qual argumenta de manera impecable el que anuncia el seu títol, és una mostra més que l'independentisme no vol el debat, sap que davant determinades preguntes decisives no té respostes.
Si Espanya tenia Radio Nacional –creada per Franco el gener del 1937, al cap de pocs mesos d'iniciar-se la Guerra Civil– Catalunya no podia ser menys: els nacionalismes sempre s'assemblen
Però TV3 és també molt sibil·lina. Diumenge passat, dia 13, a les quatre de la tarda, estava anunciada una pel·lícula de títol sospitós: El patriota. Caram, caram, em vaig dir, això promet: dos dies després de l'11 de setembre emeten una pel·lícula amb aquest nom. Me la vaig empassar sencera, no perquè és una bona pel·lícula, que evidentment no ho és, sinó perquè reflecteix el que és TV3 i el tipus de missatges subliminals que va inoculant en la mentalitat dels catalans.
La trama es desenvolupa a la colònia anglesa de Carolina del Sud, poc abans que els colons americans aconseguissin la seva independència. El protagonista, un colon moderat que, si bé es vol emancipar, no és partidari de fer servir la violència, es radicalitza quan veu que, de manera arbitrària i cruel, davant els seus propis ulls i davant de tota la família, les tropes britàniques maten un fill seu jove i a continuació incendien bàrbarament casa seva. A partir d'aquí, naturalment, s'enrola a les files que lluiten per la independència i es converteix en un heroi.
La pel·lícula, molt bel·licista, amb escenes de violència punyent, traça de seguida dos bàndols irreconciliables: uns representen la maldat absoluta (els britànics) i uns altres la bondat angelical (els colons). No hi ha matisos, no hi ha grisos, tot és meridianament clar, el bé i el mal sense cap barreja. Els bons volen pactar, els dolents no; l'arma dels bons és l'astúcia, la dels dolents la violència; uns són rudes agricultors, senzills de tracte i bondadosos amb els altres, els seus esclaus negres els estimen i admiren, són com de la família i ajuden en tot els seus amos; els dolents són elitistes, altius, insensibles al sofriment dels altres, cursis aristòcrates, pèrfids, cruels i despietats. La destinació dels colons és, de manera ineluctable, la independència, la seva guia és tan sòlida com l'estrella polar, l'única que mai es mou al firmament. Els dolents no tenen cap ideal, només es mouen per venjança, odi i interessos personals mesquins.
En definitiva, un film educatiu, educatiu a sembrar odi, protagonitzat, naturalment, dins de l'imaginari de TV3, per a espanyols i catalans, els dolents i els bons, una pel·lícula exemplar sobre com ens hem de comportar el 27-S. Així és TV3, el model de televisió pública catalana, evidentment no "la nostra", sinó "la seva".
Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional