L’hospital de l’ebola, un any després

Mentre va estar confinat a l'Àfrica Occidental, l'ebola era per al món desenvolupat un autèntic desconegut. Començava a saber-se de la seva enorme letalitat —mata un de cada dos contagiats—, però ben poc de com tractar un malalt. L'agost de 2014, quan l'epidèmia ja havia causat prop de mil morts africans, els Estats Units i Europa van saber que l'amenaça no era tan llunyana com creien. El virus va arribar a Europa amb Miguel Pajares, sacerdot espanyol repatriat des de Libèria. I el Carlos III, un petit hospital d...

Mentre va estar confinat a l'Àfrica Occidental, l'ebola era per al món desenvolupat un autèntic desconegut. Començava a saber-se de la seva enorme letalitat —mata un de cada dos contagiats—, però ben poc de com tractar un malalt. L'agost de 2014, quan l'epidèmia ja havia causat prop de mil morts africans, els Estats Units i Europa van saber que l'amenaça no era tan llunyana com creien. El virus va arribar a Europa amb Miguel Pajares, sacerdot espanyol repatriat des de Libèria. I el Carlos III, un petit hospital de Madrid que estava sent desmantellat després de dècades especialitzat en malalties infeccioses, va ser l'escollit per atendre'l. El metge Fernando de la Torre diu que ha estat el repte professional més important al qual s'ha enfrontat.

“Ningú havia tractat abans al món desenvolupat un malalt d'ebola”, assegura Marta Arsuaga, també especialista en Malalties Infeccioses, a la sisena planta de l'hospital. Un any després, l'equip que va atendre els tres espanyols contagiats és una referència mundial en ebola. “Aquí vam fer servir per primera vegada fàrmacs experimentals i el sèrum d'un supervivent”, diu Arsuaga. Han publicat la seva experiència a la prestigiosa revista mèdica The Lancet — “un somni per a qualsevol metge que ens omple d'orgull”, apunta—, han fet xerrades a diversos països i participen en estudis clínics internacionals. Pocs equips mèdics occidentals poden dir que han tractat tres pacients d'ebola.

“Hem après moltíssim”, assegura Yolanda Fuentes, que era subdirectora mèdica de l'Hospital La Paz-Carlos III quan va arribar el desafiament de l'ebola. Estaven ben preparats, assegura, però van anar “millorant” pel camí. Van canviar protocols, van fer obres per ampliar l'espai on es treien el vestit de protecció... Avui, la cèlebre sisena planta, la que va captar l'atenció de mig món quan una auxiliar d'infermeria, Teresa Romero, es va convertir en la primera contagiada fora de l'Àfrica, està irrecognoscible. Continuen les obres, però ja hi ha tres habitacions especials, de pressió negativa i amb mesures de protecció per evitar contagis, acabades i disposades per rebre algun pacient. Ara, la persona que vigila qui es treu el vestit de protecció ja no la mira per una finestra petita, sinó a través d'una porta de vidre corredissa, de cos sencer.

L'habitació de la Teresa ja no existeix com a tal. Les parets s'han demolit com a part del redisseny de l'espai. Hi haurà un nou laboratori, una recepció en la qual ja s'han instal·lat monitors de televisió per vigilar el que passa a les habitacions —la investigació no va poder veure les imatges del contagi de la Teresa perquè hi havia càmeres però no estaven gravant— i s'ha creat un equip especial de persones per atendre possibles emergències com la de l'ebola.

La Unitat d'aïllament d'alt nivell, formada per un centenar de sanitaris (12 metges, 40 infermeres, tècnics...) estarà disponible 24 hores al dia. Perquè les probabilitats que arribi un altre cas d'ebola són escasses, però aquí fora també hi ha coronavirus de la MERS o qualsevol altra epidèmia a l'aguait.