Per anar a ‘El gran dictat’ cal saber català o farmacologia?
Els concursants, a l’hora de preparar-se, més que llegir Josep Carner haurien d’estudiar de valent el tesaurus del Termcat
“No hi ha manera que guanyi, però tampoc que marxi”, va dir un dia Òscar Dalmau, el presentador d’El gran dictat, veient com Marcel Arias continuava al programa sense encertar-les totes i emportar-se el pot. Finalment aquest dimecres ho ha aconseguit.
El Marcel ha escrit correctament, entre d’altres, merpauh (fusta exòtica). Altres paraules que han sortit són oligohidramni (terme d’infermeria) i trullissatio (primera capa d'arrebossat d'argamassa, sempre segons el Termcat). Un senyal de la seva dificultat és que, els dies que, per promocionar una apli...
“No hi ha manera que guanyi, però tampoc que marxi”, va dir un dia Òscar Dalmau, el presentador d’El gran dictat, veient com Marcel Arias continuava al programa sense encertar-les totes i emportar-se el pot. Finalment aquest dimecres ho ha aconseguit.
El Marcel ha escrit correctament, entre d’altres, merpauh (fusta exòtica). Altres paraules que han sortit són oligohidramni (terme d’infermeria) i trullissatio (primera capa d'arrebossat d'argamassa, sempre segons el Termcat). Un senyal de la seva dificultat és que, els dies que, per promocionar una aplicació del concurs que permet jugar des de casa, es donaven els resultats dels jugadors domèstics, només una persona havia escrit bé aquesta darrera paraula. Una dada que no ha de preocupar a l’hora d’avaluar el coneixement de la llengua. Hauria de preocupar els guionistes del dictat. Ara ja no donen aquesta dada.
A les proves de dificultat superior es demana escriure amb correcció termes com pivmecil·linam (un antibiòtic)
No sap català qui no encerta com s’escriu stilb (unitat de luminància del sistema cegesimal, equivalent a una candela per centímetre quadrat)? Aquesta és una de les paraules que surten al nivell mitjà de dificultat a la prova final d’El gran dictat. A les proves de dificultat superior es demana escriure amb correcció termes com pivmecil·linam (un antibiòtic). No cal buscar-la al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. No hi surt. Els concursants, a l’hora de preparar-se, més que llegir Josep Carner haurien d’estudiar de valent el tesaurus del Termcat per flairar els neologismes de la terminologia especialitzada. Però això no és ser una persona culta que té un vocabulari de gamma alta al seu armari mental. Per escriure sense faltes aquestes recargolades combinacions de lletres… cal saber més farmacologia o geologia que català. I encara que figuri al diccionari, com bytownita (mineral, tectosilicat de sodi i calci que presenta un component molecular d’anortita d’entre un 70% i un 90%), la probabilitat que el concursant ho endevini, més per xamba que per saviesa, és remota.
Tots aquests enigmes han sortit al programa per esbrinar la destresa ortogràfica dels concursants que, inexorablement, l'espifien i estalvien a producció el pagament d’uns calerons. Perquè El gran dictat pertany a la modalitat de concursos on els participants tenen migrades expectatives d’emplenar-se la butxaca. Regalen a TV3 un bon grapat de minuts per una modestíssima retribució, excepte qui s’emporta el pot quan hi ha una bona acumulació o s’hi està setmanes. Per exemple, la darrera guanyadora de Pasapalabra es va endur el mes de juny 450.000 euros.
Això sí, el presentador, un Òscar Dalmau encertadíssim, no dramatitza els errors dels concursants. Hi treu ferro. Deu pensar que ell patinaria amb la mateixa facilitat, o més. “També riuré jo, que sóc qui l’ha de dictar”, va comentar un dia quan les dues concursants reien neguitoses davant l’enunciat d’una paraula inoïda per la majoria dels mortals i que van encertar (lechatelierita) gràcies al fet que, amb misericòrdia, els va subministrar una pista clara, pràcticament la va lletrejar.
És un programa que cal, convida a la participació i entreté, però hauria de limitar la presentació de paraules tan esotèriques
El gran dictat té proves molt més naturals i lògiques, encara que tot es basa en el vocabulari i no hi ha entrada a un element tan decisiu per calibrar l’ús genuí d’un idioma com la sintaxi. Som encara a la cacera fetitxista del nyap lèxic. Però per enxampar-lo no cal recórrer a filigranes. Una bona secció del concurs és "El català incorrecte", on els espectadors fan arribar imatges de rètols mal escrits. És la prova que els problemes al carrer no són tan refistolats, la ignorància alfabètica vola molt més baix que alguns artificials reptes del programa (excurcions, car d’olla, pressecs grogs, extranger…). De vegades el mateix presentador reconeix la dificultat de la pregunta, com quan li toca proposar un terme de bioquímica (oryzenina). “Aquesta és complicadeta”, diu. Complicada, però barata, perquè és del quart nivell de dificultat i encertar-la suposa 150 euros.
Els guionistes, i això és bo, no tenen manies en la tria de paraules mentre siguin al diccionari. I així, amb tota naturalitat, surten expressions com merda o fel·lació. El programa té diferents seccions, com lletrejar paraules corrents o corregir mots mal dits, exercici que potser un lingüista criticaria ja que la presentació de la paraula mal escrita pot ser més memorable que la seva correcció.
És un programa que cal, convida a la participació des de casa i entreté, però s’hauria de limitar la presentació de paraules tan esotèriques. Fer preguntes més orientades als fanàtics de la ela geminada, com diuen en una promoció del programa.