Europa i la gihad “inevitable”

A les grans ciutats franceses les papereres són transparents. Es pot observar el que hi ha dins. No és un capritx estètic, obeeix a una necessitat per salvar les vides dels seus ciutadans. El 1986 i nou anys després, el 1995, una onada d'atemptats a París van causar 20 morts i centenars de ferits, el més greu dels quals va ser el perpetrat al metro de Saint Michel, en ple cor de la ciutat. França no és un objectiu nou o capritxós de la gihad global. És probablement la diana preferida i la més desitjada dels grups salafistes que, des del naixement del Grup Islàmic Armat (GIA), va escollir aques...

A les grans ciutats franceses les papereres són transparents. Es pot observar el que hi ha dins. No és un capritx estètic, obeeix a una necessitat per salvar les vides dels seus ciutadans. El 1986 i nou anys després, el 1995, una onada d'atemptats a París van causar 20 morts i centenars de ferits, el més greu dels quals va ser el perpetrat al metro de Saint Michel, en ple cor de la ciutat. França no és un objectiu nou o capritxós de la gihad global. És probablement la diana preferida i la més desitjada dels grups salafistes que, des del naixement del Grup Islàmic Armat (GIA), va escollir aquest país com la seva capital europea.

Des d'aquelles dues onades terroristes els francesos, gràcies als seus serveis d'informació i a una important dosi de sort, es van salvar de nous cops de la gihad. Els Renseignement Generaux, els serveis secrets que va crear el mariscal Petain, van evitar diversos atemptats amb cotxes bomba contra l'ambaixada dels EUA a París i van desactivar altres plans d'atac en camps de futbol i edificis oficials. Però la pau sembla que s'ha acabat. La llavor plantada per centenars de militants del GIA residents en aquell país i estesa pels “germans” com una hidra verinosa per Espanya, Itàlia i Alemanya va fructificar amb conseqüències funestes. Primer Madrid, l'11 de març del 2004, després Londres el 7 de juliol del 2005.

Ara, li ha tocat el torn a França, mentre que a la resta de països europeus els responsables de la seva seguretat confessen en privat que els atemptats als seus territoris són cada dia que passa més que probables. La frase pública de sir Ian Blair, excomissari de la Policia Metropolitana, als londinencs afirmant sense complexes que l'atemptat a la City era “inevitable” s'està convertint en el missatge preferit dels serveis secrets europeus als seus respectius governs, inclòs l'espanyol.

Ningú esperava a França l'aparició de Mohamed Mera, un llop solitari que el 2012 va assassinar a Tolosa un professor i tres nens indefensos en una escola jueva. Els seus assassinats van acabar amb la baraka (sort) que fins llavors havien tingut els serveis secrets francesos des dels atemptats a les papereres als anys vuitanta. La matança del passat mes de gener contra la revista Charlie Hebdo perpetrada per una cèl·lula organitzada com la dels germans Kouachi, entrenats i finançats per la branca iemenita d'Al-Qaida, sí que s'esperava, però no es va poder evitar.

França, un país amenaçat pels fills de la mateixa hidra que fa 25 anys va créixer a les seves entranyes i va sembrar el terror al metro de París, un país en estat d'alerta permanent i màxima no ha aconseguit parar un nou atac, aquesta vegada en una empresa gasística a Saint-Quentin-Fallavier, molt prop de Lió. La sincera frase de sir Ian Blair reconeixent que l'atemptat a Londres era inevitable cobra cada dia més força a tot Europa. A Espanya, també.