Més neurones, menys coratge

Fa uns quants anys alguns de nosaltres hauríem pagat per viure el que estem vivint ara. Recordem aquella calma absoluta i rica de la precrisis com la mala empresa en la qual ens va tocar treballar de mala gana. Avui cobrem menys, treballem més i amb més precarietat. Fins i tot ho fem a la mateixa empresa. Però, o bé tenim altres caps, o han canviat d'actitud o els hem fet fora. No és poca cosa; els bons manuals de recursos humans diuen que la gent no canvia d'empresa, canvia de cap.

El canvi no ha de ser forçosament bo, tot pot anar pitjor, però quan l'estabilitat serveix per enriquir u...

Fa uns quants anys alguns de nosaltres hauríem pagat per viure el que estem vivint ara. Recordem aquella calma absoluta i rica de la precrisis com la mala empresa en la qual ens va tocar treballar de mala gana. Avui cobrem menys, treballem més i amb més precarietat. Fins i tot ho fem a la mateixa empresa. Però, o bé tenim altres caps, o han canviat d'actitud o els hem fet fora. No és poca cosa; els bons manuals de recursos humans diuen que la gent no canvia d'empresa, canvia de cap.

El canvi no ha de ser forçosament bo, tot pot anar pitjor, però quan l'estabilitat serveix per enriquir uns pocs i empobrir els altres, a més de positiu és imprescindible. Si l'estabilitat es basa en la submissió d'unes persones o col·lectius a uns altres el desastre està garantit. Es pot negar i es pot intentar amagar, però tard o d'hora explota.

Lectures paral·leles: el nombre de regidors independentistes ha pujat a Barcelona i a tot Catalunya i Barcelona en Comú ha estat la llista més votada. Si l'Ajuntament no va als barris, els barris prenen l'Ajuntament. Si l'Estat s'oblida de Catalunya, Catalunya s'oblida de l'Estat. Així escrit sembla tot molt clar: és clar ho escrivim com ho escrivim. Mira que vam advertir regidors, tècnics i càrrecs que seguir l'estratègia de menystenir els problemes profunds dels barris conduïa al desastre. Els barris que els articulistes nacionaliberalistes menystenien en els seus articles. Els van avisar a Can Vies i no van afluixar la corda. Quin error, el de tenir supòsits intel·lectuals el principal actiu dels quals és el menyspreu.

Més lectures paral·leles: la política, o la fas, o te la fan. Si hi ha un espai on un poder no serveix a la gent, tard o d'hora arriba un altre poder. Avui bona part de Catalunya desitja tan ferventment situar-se fora de l'Estat que el marc mental ja és un altre. Irrecuperable per l'Estat, que sí, que té les seves delegacions d'Hisenda, però que no sap ni com acabar l'autovia que hauria d'unir Girona amb Barcelona. Si l'Estat desapareix, la gent pensa a crear un altre Estat. Crec que s'entén prou bé. De la mateixa manera que Barcelona en Comú s'ha guanyat políticament alguns barris, l'independentisme s'ha guanyat el país.

De la mateixa manera que Barcelona en Comú s’ha guanyat políticament alguns barris, l’independentisme s’ha guanyat el país

Tercera lectura paral·lela: el creixement dels uns i els altres es consolida en contraposició als partits bombolla. El plató està molt bé, però la legitimitat i les eleccions es guanyen i es perden al carrer. Encara que als anys vuitanta o noranta les legislatures podien ser de vuit o dotze anys, avui l'avaluació és tan continuada que els suspensos són immediats: 18% de regidors per al PP, el PSC i C's.

L'independentisme continua creixent a Catalunya i també a Barcelona. De res serveixen els milers d'articles que no el tenen en compte. És un creixement antibombolla que es consolida elecció rere elecció, manifestació rere manifestació. Alguns mitjans i poders estan tan interessats a esborrar CiU del mapa que s'obliden de l'independentisme. Que segueixin així. Més regidors que mai, més ciutats que mai. Vinga, un altre manifest, que fa dies que no en surt cap.

Quarta lectura paral·lela: estaria bé no tornar a pensar amb els peus. La distància amb la qual una part de l'independentisme mira l'àrea metropolitana i el seu cinturó és tan gran com la displicència amb la qual determinats sectors de suposada esquerra observen la invasió independentista de Barcelona per part de la nació. És un lose lose, tots perden. Com que la campanya serà permanent, cal seguir jugant a futbol i la política és un esport de contacte, respectem els lligaments, una mica de diplomàcia i protocol.

Només cal veure en els termes en què de vegades es parla del prucés (sic), d'utilitzar l'odi o l'acceptació de qualsevol insult en nom de la llibertat d'expressió. En el mirall, hi ha un independentisme cabra que no ha entès encara que això és una història de seducció i convenciment.

No es tracta només d'omplir la Meridiana. Es tracta de fer-la progressar, d'apropiar-se'n. De convèncer. Per molts dels que no hi hem nascut, la Meridiana i els seus barris són part d'un país tan petit que alguns somiem complet.

Més neurones i menys coratge. Si pot ser.

Francesc Serés és escriptor