40 anys de la caiguda de Saigon
Amb la presa de la capital de Vietnam del Sud, es va tancar un conflicte de tres dècades
Michael Herr, el reporter nord-americà que va revolucionar el periodisme de guerra amb els seus despatxos des del Vietnam, va escriure: "Feia molt que allà no hi havia un país, només una guerra". La caiguda de Saigon, el 30 d'abril del 1975, va representar el final d'un llarg conflicte –tres dècades– que va costar milions de morts i va causar danys gegantescs en un país sobre el qual van caure quatre milions de tones de bombes i 75 milions de litres d'un herbicida, l'agent taronja, que va causar tota classe de malalties i deformacions (les seqüeles segueixen afectant milers de nens). ...
Michael Herr, el reporter nord-americà que va revolucionar el periodisme de guerra amb els seus despatxos des del Vietnam, va escriure: "Feia molt que allà no hi havia un país, només una guerra". La caiguda de Saigon, el 30 d'abril del 1975, va representar el final d'un llarg conflicte –tres dècades– que va costar milions de morts i va causar danys gegantescs en un país sobre el qual van caure quatre milions de tones de bombes i 75 milions de litres d'un herbicida, l'agent taronja, que va causar tota classe de malalties i deformacions (les seqüeles segueixen afectant milers de nens). La guerra va començar al final de la colonització francesa el 1946, amb la divisió entre Vietnam del Sud i Vietnam del Nord, i va acabar fa 40 anys, quan el Vietcong –la guerrilla comunista del Vietnam del Nord– va prendre Saigon.
Malgrat els acords de París del 1973, el conflicte va continuar fins a la primavera del 1975, quan les tropes del Vietcong van prendre Vietnam del Sud. La caiguda de Saigon, que es va convertir en Ho Chi Minh City, serà recordava sempre per la caòtica evacuació de les ambaixades amb helicòpters. La ciutat estava ja molt tocada per la guerra. Així la descriu Herr en Despachos de guerra durant l'ofensiva del Tet, el 1968: “Una ciutat desolada, les llargues avingudes de la qual contenien únicament desferres, papers arrossegats pel vent, pilonets diferenciats d'excrement humà i flors mortes i les armadures dels focs artificials ja cremats del Cap d’Any lunar”.
Un altre periodista que va cobrir el conflicte, el gran reporter Manu Leguineche, va escriure: “En creuar els carrers de Saigon se m'amuntegaven al cap els records d'una dècada que ara arribava al final enmig d'un vergonyós replegament de les forces del Sud. Saigon havia estat per a mi el Disneyland dels 20 anys”. El gran reporter espanyol, mort el 2014, descriu una ciutat surrealista, amb un vell cartell en francès al seu hotel en què es pregava silenci a l'hora de la migdiada i un restaurant basc, Aterbea, amb cambrers vestits de pilotaris. Avui, la ciutat desborda energia, negocis, afany de creixement econòmic.
La guerra d’Indoxina entre França i la llavors guerrilla nacionalista del Vietminh va acabar el 1954, amb el desastre francès a la batalla de Dien Bien Phu. Gairebé de manera immediata va començar primer un conflicte civil, que després es va convertir, amb l’entrada gradual dels nord-americans, en la guerra del Vietnam. “Era impossible trobar dues persones que estiguessin d'acord en quan va començar”, escriu Michael Herr. Quan, el juliol del 1964, es va produir l'incident del golf de Tonkim –un presumpte atac del Vietcong contra la patrulla nord-americana Maddox–, la presència dels EUA ja era molt forta.
Oficialment, com relata Leguineche en el seu llibre La guerra de tots nosaltres, la primera baixa mortal nord-americana es va produir el 22 de desembre del 1961, a 40 quilòmetres de la capital. Es deia James Thomas Davis i tenia 28 anys. Quan va caure Saigon, els EUA havien perdut 58.000 soldats –la majoria de reemplaçament, ja que llavors existia el servei militar– i 303.704 ferits. Milions de civils havien mort.
El conflicte de Vietnam va ser la primera guerra televisada, va entrar de ple a la sala d'estar dels nord-americans. També està associada a una sèrie d'imatges que formen part de la història del segle XX: la instantània d’Eddie Adams, d’AP, en què el cap de la policia de Saigon, el general Loan, dispara al cap un guerriller del Vietcong durant l'ofensiva del Tet, i la fotografia del fotògraf Nick Ut de Kim Phuc, la nena que corria despullada, amb la roba devorada per les flames de napalm, a la carretera número 1, prop de Trang Bang, el 8 de juny del 1972.
Les fotografies dels soldats destrossats físicament i moralment pel combat durant la batalla de Hue de Philip Jones Philips i Don McCullin van deixar també una marca profunda en la societat nord-americana. En les seves memòries, McCullin escriu aquella batalla de l'ofensiva del Tet: “En els pitjors dies, crec que ningú no esperava sortir viu d'aquí”. Michael Herr parla de soldats que portaven escrit al casc: "Per què jo?". Els marines s'havien inventat una cançó titulada: “Hem de sortir vius d'aquí encara que sigui l'últim que fem a la vida”.
La investigació de Seymour M. Hersh sobre la matança de My Lai, l'assassinat de dotzenes de civils en un poblet vietnamita per soldats dels EUA el març del 1968, també va suposar un cop fort per a l'estratègia bèl·lica de Washington. Van haver de passar set anys més des d'aquella ofensiva que va canviar el curs de la guerra –tot i que la va perdre el Vietcong, va demostrar el seu enorme poder de combat– perquè l'últim helicòpter s’enlairés des del sostre de l'ambaixada dels EUA a Saigon, ara fa 40 anys, i acabés la guerra interminable.