Obama es juga amb l’Iran el seu llegat

El president Barack Obama es juga en les properes hores bona part del seu crèdit en política exterior. La decisió de negociar un acord nuclear amb l'Iran, un país enfrontat amb els EUA durant més de tres dècades, amenaça d'alterar els delicats equilibris al Pròxim Orient. Els aliats més propers de Washington a la regió, l'Aràbia Saudita i Israel, temen que l'acord legitimi l'Iran i que aquest país ampliï la seva influència.

L'Administració Obama ha invertit temps i esforç, contra l'opinió del Congrés, d'Israel i dels àrabs sunnites, en una negociació que, triomfi o fracassi, definirà la...

El president Barack Obama es juga en les properes hores bona part del seu crèdit en política exterior. La decisió de negociar un acord nuclear amb l'Iran, un país enfrontat amb els EUA durant més de tres dècades, amenaça d'alterar els delicats equilibris al Pròxim Orient. Els aliats més propers de Washington a la regió, l'Aràbia Saudita i Israel, temen que l'acord legitimi l'Iran i que aquest país ampliï la seva influència.

L'Administració Obama ha invertit temps i esforç, contra l'opinió del Congrés, d'Israel i dels àrabs sunnites, en una negociació que, triomfi o fracassi, definirà la presidència del demòcrata Obama. El secretari d'Estat, John Kerry, ha dedicat moltíssimes hores a negociar cara a cara amb el seu homòleg iranià, Muhammad Javad Zarif. En els últims mesos, Obama s'ha comunicat, per telèfon i carta, amb el president iranià, Hassan Rohaní.

Obama va passar aquest dilluns el dia a Boston, on es va inaugurar l'Institut Edward Kennedy, mort el 2009, que va ser senador durant 46 anys. Kerry, deixeble d'Edward Kennedy, va anul·lar la seva assistència per seguir negociant amb l'Iran a Lausana (Suïssa). Washington i Teheran van trencar les relacions diplomàtiques després de la revolució iraniana del 1979. Per Washington, l'Iran ha estat des d'un membre de l'eix del mal, per citar l'expressió que va usar l'Administració Bush, fins a un promotor del terrorisme internacional. Per Teheran, els EUA eren el Gran Satan. Israel veu en l'Iran un país decidit a aniquilar al seu, una opció que la possessió de l'arma atòmica facilitaria.

Un fracàs a Lausana alimentaria els arguments dels partidaris de l'opció bèl·lica per evitar l'Iran nuclear. Un acord traçaria el camí per a la reconciliació, que, en última instància, desembocaria en el restabliment de les relacions diplomàtiques. Aquesta mera possibilitat sotmet a una enorme tensió el joc d'aliances. Però ningú a Washington es fa il·lusions que això pugui passar aviat.

Aquests dies, els EUA donen suport a l'Aràbia Saudita en l'ofensiva contra els rebels huthia al Iemen. L'Iran dóna suport als huthis. Per tant, els EUA s'enfronten, per països i grups interposats, amb l'Iran. El mateix Iran amb el qual, enmig d'una enorme desconfiança, combat al mateix bàndol a l'Iraq contra l'Estat Islàmic i amb el qual negocia a Lausana. No hi ha res senzill en els escacs del Pròxim Orient.

La majoria republicana del Congrés dels EUA i uns quants demòcrates acusen Obama de buscar l'acord costi el que costi. Argumenten que un mal acord permetrà a l'Iran accedir a la bomba nuclear i incentivarà una carrera d'armaments que desestabilitzarà el Pròxim Orient. Són arguments semblats als que el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va plantejar a principi de març al Congrés.

Un altre temor és que l'Iran, ja reforçat a l'Iraq, Síria, el Líban i el Iemen després de més d'una dècada d'errors de càlculs dels EUA, es consolidi com a potència regional xiïta.

“El president ha deixat clar que no acceptarà un mal acord”, es va defensar, en declaracions a la premsa durant el vol de l'Air Force One de Washington a Boston, Eric Schulz, portaveu adjunt de la Casa Blanca. “No pressuposaré que es fracassarà. Aquestes decisions no arriben fins a l'últim minut”. Un pacte amb l'Iran, segons la Casa Blanca, és la millor manera d'impedir que accedeixi a l'arma nuclear i d'evitar una solució militar.

S'han comparat les negociacions amb l'Iran amb les que van aconseguir la reconciliació dels EUA amb la Xina als anys setanta, durant la presidència del republicà Richard Nixon. La diferència respecte a Nixon és que aquest tenia el suport del partit, el republicà, i en canvi Obama té el flanc intern descobert. El Congrés no té capacitat per impedir l'acord però sí per posar-hi traves.

Una de les prioritats d'Obama, si les negociacions conclouen amb èxit, és desactivar les iniciatives per avortar l'acord. Els senadors Bob Corker, republicà, i Bob Menéndez, demòcrata, entre d'altres, han proposat una llei que atorgaria al Congrés la capacitat per aprovar, vetar i esmenar l'acord, i decidir si s'aixequen les sancions, una de les claus de la negociació.

Però el president podria vetar aquesta llei. I aquesta és la seva intenció. Obama sembla disposat a debatre una llei que, sense donar l'última paraula al Congrés, reforçaria el seu paper supervisor. El paper del Congrés havia de ser “robust”, però “consultiu”, va dir Schulz. La Casa Blanca defensa que el president pot signar l'acord i aixecar part de les sancions unilateralment.

Fins ara, la política exterior d'Obama, que sempre ha apostat per la via diplomàtica, havia estat reactiva: les retirades fallides de l'Iraq, la resposta ineficaç a l'expansionisme de Rússia, el gir estratègic no conclòs a l'Àsia. Amb l'anunci del restabliment de les relacions amb Cuba, primer, i ara amb el possible acord amb l'Iran, passa a l'ofensiva, intenta modelar el món d'acord amb la seva doctrina de política internacional. D'aquí el risc: un fracàs a Lausana reobrirà els interrogants sobre la política exterior del president.